Damnatio Memoriae

Dintre del vast repertori d’institucions que conservaven els clàssics, hi ha una que sempre m’ha encongit l’ànima. Es tracta de la Damnatio memoriae o condemna de la memòria. La pràctica consistia en què a l’antiga Roma, el Senat decretava condemnar el record d’un enemic de l’Estat després de la seua mort. Llavors es procedia a eliminar tot allò que el recordés com imatges, monuments o inscripcions, arribant fins i tot a prohibir l’ús d’aquell nom.

Certament com a pràctica punitiva d’Alzheimer històric no estava malament. No sols s’esborrava a la persona, sinó també el seu record per donar la sensació que mai hagués existit. La veritat que el món de la memòria i l’oblit, com a element de reflexió, sempre m’ha atret i sols cal recordar una xicoteta aportació com és La memoria olvidada. Més encara al comprovar la força que una institució com aquesta ha tingut al llarg de la història. L’empraren els Romans, però també els Egipcis, els Venecians, els Nazis, els Soviètics, els Anarquistes i moltíssims més.

Però dies hi han més que llonganisses i la teoria del Caos ensenya fefaentment que res es pot predeterminar. Que li ho pregunten a l’emperador Caracal·la que de totes-totes volgué oblidar al seu germà Geta i malgrat tot, aquest s’ha convertit en un referent de llibre per descriure el poder maleït de la Damnatio memoriae.

Per acabar, Sant Agustí es preguntava “¿què és l’oblit sinó la privació de la memòria?”, però més encoratjadors em semblen els versos del mestre Mario Benedetti:

Hay quienes imaginan el Olvido

como un depósito desierto/ una

cosecha de la nada y sin embargo

el Olvido está lleno de memoria

Gratia et amore Dei

La locució llatina gratia et amore Dei és d’eixes màximes que alguns mai acabem de desempallegar-nos-la de les mans. És ben curiós com aquesta sembla perseguir inexorablement a determinades professions.

Quan hom va al dentista, l’advocat, al notari, l’arquitecte o al farmacèutic ja sap de bestreta que la broma li costarà de la butxaca. Tothom n’és sabedor que aquestes professions liberals tenen un cost econòmic. Així l’usuari hi va amb respecte i cura, puix d’una banda necessita urgentment d’ells i d’altra sap que li escuraran la cartera.

Ara bé açò no passa amb altres professions, com per exemple els historiadors. Els historiadors som una classe de personatges que tot ho fem gratia et amore Dei. Tothom té assumit que el que fem és perquè ens agrada. Clar home! Fruïm de matinar i anar als arxius per buscar unes dades amagades que es resisteixen a ser trobades i a ningú importen, a bussejar en llibres polsosos, a pagar i plorar per veure publicades algun dia les nostres palles mentals.

Al remat el nostre treball acaba sent un simple pseudofolklorisme, que sols importa en ocasions puntuals de l’any i que es paga amb aplaudiments, perquè tothom sap que allò ho fem perquè ens agrada!!!

Potser el problema de fons és que en l’actual postmodernitat els estudis humanístics estan completament infravalorats i els presenten a la societat com prescindibles. Tal vegada siga que nosaltres no gaudim d’un poderós col·legi professional que defense els nostres interessos. Potser és que hem de tocar més amb els peus a terra i reivindicar que la terra és de qui la treballa. O simplement hem de començar a bescanviar aquesta màxima llatina per un altra, perquè com en l’encontre del Quixot i els galiots “tantas letras tiene un no como un sí”.

PS: Malgrat que pitjor estan els amics de la filologia catalana, perquè qualsevol fill de veïna n’és de filòleg i gran entès en les diferències dialectals entre el català oriental i l’occidental...

Recomanem: Rif, una historia olvidada

De fa temps, una angúnia m’atabala cada cop que llegeixo més textos i documents referits a la història contemporània espanyola. Un Estat que no s’amaga d’exaltar la mediocritat i menystenir sense por el mèrit i la intel·ligència; corromput des de la soca-rel des de 1874; hereu de cacics i dictadors; dirigit en l’ombra per oligarques totpoderosos, que deslleten a destall la mamella pàtria en benefici propi; un Estat amnèsic, antidemòcrata, centralista, megalòman i monolingüe. 

Tots aquests retrets, encara encenen més la sang quan trobes al ciberespai documentals, com el que recomanem a continuació: Rif, Una historia olvidada. Aquest conta els fets de la guerra ocorreguda entre els anys 1911 y 1927 al nord de Marroc. Un conflicte sagnant que roman oblidat, i d’on sorgirà tota la generació de militars africanistes que triomfaran d’ençà el 1936.

Paga la pena perdre l’hora i quart que dura, i refer memòria dels fets i morts ocorreguts a la babalà, que l’interés d’uns pocs, provocaren a les muntanyes del Rif. Una guerra, hereva d’altres com la d’Àfrica (1859-1860), la de Margallo (1893-1894), la de Melilla (1909), i que tindrà el greu epíleg en la civil espanyola, on els moros rifenys, antics enemics, acabaran sent emprats pels colpistes, com a carn de canó contra l’exèrcit republicà.

Molt recomanable!!

Recomanem: Queridísimos verdugos

En aquest temps 2.0, és un goig balafiar l'estiu regirant pel Youtube, un entorn ben farcit de sorpreses fílmiques que poden fer les delícies dels cabets curiosos.

Fet i fet, volem citar el documental Queridísimos verdugos del director Basilio Martín Patino, i rodat l’any 1973. La pel·lícula en qüestió, ens presenta a tres personatges de baixa extracció sociocultural que exerceixen com a funcionaris de l’Estat, en concret com a botxins, o segons l’eufemisme emprat per ells mateixos com a executors de sentències o administradors de justícia. Es tracta d’Antonio López Sierra, Vicente López Copete i Bernardo Sánchez Bascuñana; el seu testimoni queda completat amb retalls periodístics, gravats, dibuixos, i testimonis de metges i juristes, que mostren una descripció de l’assassinat legat durant les acaballes de la Dictadura.

Aquest documental, necessàriament cal relacionar-lo amb la pel·lícula El verdugo de Luís García Berlanga. En ambdues produccions, els protagonistes presenten uns trets esperpèntics, tot defenent el garrot com l’única forma d’execució amb humanitat, dignitat i respecte, i on la filosofia feixista del botxí Bernardo Sánchez, està més pròxima a la comèdia berlanguiana que no pas al documental realista.

I malgrat que Pepe Isbert i Nino Manfredi fan més goig que els seus tres protagonistes, tots ells apareixen com a professionals de la mort, sense problemes ni qüestionaments morals, als qui sols els queda l’orgull per la feina ben feta  

Aquest documental, ben re bé pot complementar-se amb la visualització d’altres que també reflecteixen l’Espanya postfranquista com Canciones para después de una guerra (1971); Entre la esperanza y el fraude (1974); El desencanto (1976); La vieja memoria (1976); Caudillo (1977); Raza, el espíritu de Franco (1977); o El asesino de Pedralbes (1978).

Molt recomanable!!