dissabte, 6 d’abril del 2013

Freistaat València



De fa temps tinc un pensament, que no me’l trac del cap. Aquest, dia rere dia, em rondina sense abandonar-me. El motiu de la meua obsessió, va lligada a tot el merder socioeconòmic en què ens han ficat els nostres estimats polítics, amb les seues miraculoses estratègies inviables basades en la rajola i els grans esdeveniments; amb el seu lideratge destacat en mil i una corrupteles judicials; i amb un sistema financer fallit i engolit per la bombolla.

Fet i fet, ara és el moment de superar la nostrada i malsana picabaralla entre Madrid i Barcelona. Així, el millor, serà situar-nos seriosos amb la cara llavada i el monyo fet, en comunió amb Berlin. Sí, sí, l’única solució passa per l'anexió a Alemanya, com un Länder més!!

D’ençà el València C.F. i el Llevant U.E. jugaran a la Bundeslliga, les decisions polítiques ja no es prendran a las Cortes sinó al Reichstag, els escolars, a l’igual que fem mans i mànegues per aprendre anglès, farem lo propi amb l’alemany, i tots plegats celebrarem l’Oktoberfest. Llavors València serà més europea que mai, serem la Baviera del sud, mentre desfilaran sota la porta de Brandenburg falleres i esquadres morocristianes, i els nostres germans alemanys coparan Marina d’Or i les platges de Gandia.

Potser així, els valencians ens encomanarem menys bovalar i més cultura pel treball. Tal vegada així dependrem un pèl de la moral centreeuropea, i acabarem estimant més la nostra terra, la nostra llengua i el nostre país. O tal vegada, al remat, això siga impossible, com diuen els nous valencians del nord: Nicht das Unmögliche verlangen

dimarts, 2 d’abril del 2013

Noves presentacions en Alfarrasí, Carcaixent i Benirredrà


Abril és considerat com el mes dels llibres i la lectura, sent un moment perfecte per pedres llegint un llibre i invertint uns pocs euros en la nostra llengua. Així, pas a pas, anar defensant-la com a llengua de cultura, de literatura i d’investigació.

En aquest mes reivindicatiu, estarem primerament en Alfarrasí. Ací la societat Instructivo Musical juntament amb la seua banda juvenil, tot sota les ordres del mantenedor Fede Vidal, ens acompanyaran per donar-nos aixopluc el proper divendres 12 a les 19,30 hores.

La segona de les presentacions serà a Carcaixent, en concret al Conservatori Professional "Mestre Vert", on de la mà del mestre Ramon García, juntament amb els alumnes de tercer d’Harmonia i sisè d’Història de la música, estarem el proper el dimecres 17 a les 17,30 hores.

I una tercera organitzada per la Biblioteca de Benirredrà, aquesta serà en l'Aula de Cultura de l'ajuntament situada a la plaça de l'Ajuntament núm 1, el proper divendres 19 a les 19,30 hores.

Totes les presentacions seran d'entrada lliure, hauran llibres per tothom, i pels que el vulguen, dedicat inclòs. Així, vos esperem sense escuses!!!

diumenge, 24 de març del 2013

El doctor Joan Baptista Benavent (1703-1769)


Quan hom s’acosta a la investigació històrica, l’objectiu primigeni és el de lluitar contra l’oblit i recuperar el passat. Malgrat ser sabedors de què el passat no existeix, és temps finit, acabat, incognoscible i sense presència física actual.

Fet i fet quan cerquem personatges d’altres èpoques, sempre ens agrada trobar figures amb les quals compartim alguna característica pròpia, ja siga ideològica, geogràfica o laboral. I encara fruïm més, si ens identifiquem amb les seues vivències i les seues peripècies vitals. Però, també, de vegades la documentació ens descobreix personatges grisos, que per aquest fet, tampoc deuen ser desatesos i condemnats a l’oblit.

Aquest, potser, el cas del doctor Joan Baptista Benavent, quatretondí il·lustre del set-cents valencià. Professor a la Universitat de València, oficial al servei de l’arquebisbe Andrés Mayoral i canonge a la Catedral de València. Alhora que tomista radical i figura antiil·lustrada, que prosperarà gràcies al seu treball i perseverança, però també, pel seu posicionament ideològic i la seua proximitat als principals ressorts escolàstics de poder al Cap i Casal.

Figura polièdrica i conflictiva, que ha passat sense pena ni glòria, i que rescatem de la mà de la revista Anales Valentinos, per deixar memòria de la seua existència.


dijous, 21 de març del 2013

Foc de falla


Ja han finit les gran panatenees valencianes, amb els seus actes d’exaltació i els seus monuments cars i despersonalitzats, mancats la majoria d’ells, de la punyent crítica social dels anys 1930. Jo, perdoneu, però no ho acabe d’entendre. Serà que soc d’un poble menut de comarques, i això d’invertir una pila diners per bastir un monument que acabarà cremat, fet foc de falla, no m’entra en el cap!

Al temps que no deixa de sorprendrem la part sonora, amb el seu ample repertori musical farcit de títols clàssics com La Fallera camina pa’ lante, Maricon el qui no bote o L’Amapola, tot barrejat amb el Valencia de Lope i alguna interpretació, mancada d’assajos, de El Fallero de Serrano.

I la cirereta, apoteòsica i immillorable, amb una fallera embolicada amb la seua banda, amb la enseña nacional inclosa, sentint el per ofrenar interpretat per Francisco. I arribat el flamege a l’aire, tota emocionada caiguda desmaiada, mentre el president i la fallereta la venten, la massa aborronada aplaudeix histriònicament i un músics uniformat, ho mira tot bocabadat. Formidable!!!