"Temps de músics i capellans" ara en pdf

El 4 de novembre de 2011 la Casa Museu La Barbera dels Aragonés de la Vila Joiosa acollia la presentació del llibre Temps de músics i capellans, editat per la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV) dintre de la col·lecció Bitàcola Musical coordinada per l’eminent amic Ernest Llorens Climent.

Aquest treball intenta analitzar la repercussió que a la diòcesis de València tingué la promulgació del motu prorpio Tra le sollicidutini del papa Pius X per la reforma de la música sagrada. Com afectà aquesta a la Universitat Pontifícia de València, la creació de la Comissió Diocesana de Música Sagrada, el paper de les dones als cors parroquials, el dels capellans músics i especialment, la seua repercussió vers el moviment bandístic valencià.

Però els estralls de la crisi global que ens somou les butxaques i les ànimes, arribà a tots els indrets impossibilitant una correcta distribució d’aquest xicotet treball d’investigació. És per això que gràcies a les noves tecnologies, passem a oferir-lo en format pdf per a gaudi d’entesos i curiosos.  

Des d’ací sols resta agrair als amics de la FSMCV per sempre estar atents i fer-me confiança.

 

Anem de festa!!!!

Dimecres 9 d’abril el programa Anem de Festa comandat pel folklorista Julio Tormo al canal Mediterráneo TV me convidava a parlar d’una de les meues grans passions, la música festera morocristiana.

I com no agrair des d’aquest raconet a l’ontinyentí Rafael Ferrero Terol per aquesta oportunitat. Una gran vesprada en la millor companyia.

Ací podeu gaudir del programa!!!!

Recuperem “El frare de la Bastida”

Se’ns dubte la Biblioteca Quatretondenca és d’eixes institucions que a tots ens fa sentir ben orgullosos. Un projecte naixcut des de l’estima a la llengua i a la terra, comandada per l’historiador i cronista local Rafael Benavent des de l’any 1991.

Aquesta xicoteta editorial que ja atresora més de quaranta títols publicats en una variada amalgama de sèries, ha esdevingut en un dels referents del que és la marca Quatretonda, juntament amb d’altres com la Cooperativa, l’Heretat de Pere, el Campanar o la Serra. A més al llarg d’aquest anys ha aconseguit el caliu del públic i un bon pessic de guardons. Entre ells s’hi pot citar el premi Vicent Carceller d’iniciativa editorial atorgat per la revista Pensat i Fet el 2004, el premi Fer Comarca de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida el 2006 o el premi Benicadell de la Coordinadora de la Vall d’Albaida per a la defensa i l’ús del valencià.

Per la present passem a recuperar una rondalla que sembla s’ha exhaurit de totes-totes en l’estoc de la nostrada Biblioteca Quatretondenca. Es tracta de la publicació dintre de la Sèrie Pedreta Descoberta de “El frare de la bastida: Contalles populars de la Serra”, que compta a més amb il·lustracions de l’artista llutxentina Almudena Canet Gil inspirades en aquest paratge màgic situat al bell mig de la nostra Serra.

Així tant els que ja la coneixíeu com els que l’acabeu de descobrir, esperem que la gaudiu!!

Gratia et amore Dei

La locució llatina gratia et amore Dei és d’eixes màximes que alguns mai acabem de desempallegar-nos-la de les mans. És ben curiós com aquesta sembla perseguir inexorablement a determinades professions.

Quan hom va al dentista, l’advocat, al notari, l’arquitecte o al farmacèutic ja sap de bestreta que la broma li costarà de la butxaca. Tothom n’és sabedor que aquestes professions liberals tenen un cost econòmic. Així l’usuari hi va amb respecte i cura, puix d’una banda necessita urgentment d’ells i d’altra sap que li escuraran la cartera.

Ara bé açò no passa amb altres professions, com per exemple els historiadors. Els historiadors som una classe de personatges que tot ho fem gratia et amore Dei. Tothom té assumit que el que fem és perquè ens agrada. Clar home! Fruïm de matinar i anar als arxius per buscar unes dades amagades que es resisteixen a ser trobades i a ningú importen, a bussejar en llibres polsosos, a pagar i plorar per veure publicades algun dia les nostres palles mentals.

Al remat el nostre treball acaba sent un simple pseudofolklorisme, que sols importa en ocasions puntuals de l’any i que es paga amb aplaudiments, perquè tothom sap que allò ho fem perquè ens agrada!!!

Potser el problema de fons és que en l’actual postmodernitat els estudis humanístics estan completament infravalorats i els presenten a la societat com prescindibles. Tal vegada siga que nosaltres no gaudim d’un poderós col·legi professional que defense els nostres interessos. Potser és que hem de tocar més amb els peus a terra i reivindicar que la terra és de qui la treballa. O simplement hem de començar a bescanviar aquesta màxima llatina per un altra, perquè com en l’encontre del Quixot i els galiots “tantas letras tiene un no como un sí”.

PS: Malgrat que pitjor estan els amics de la filologia catalana, perquè qualsevol fill de veïna n’és de filòleg i gran entès en les diferències dialectals entre el català oriental i l’occidental...