Cap a una introducció a la marxa de processó

Poc a poc l’any va acostant-se a la fi i sorgeixen gran nombre de publicacions. Entre elles la Facultat de Teologia San Vicent Ferrer de València ha publicat el darrer número de la seua revista titulada Anales Valentinos.

En les seues pàgines hom podrà trobar l’article que en aquest mateix post passem a publicitar. Es tracta del treball titulat “Cap a una introducció a la marxa de processó valenciana”. Dintre del repertori musical religiós, les marxes de processó conten amb un paper destacat a l’hora d’acompanyar aquest esdeveniment litúrgic. Una forma musical que ha experimentat una gran transformació durant el període contemporani, evolucionant dels arranjaments de música simfònica i lírica fins a l’actual composició.

Esperem que siga de la vostra utilitat.

 

Una nova RTVV¿?

Poc a poc van sorgint en comptagotes notícies sobre la reobertura de RTVV, una de les grans promeses parides a l’ombra de l'Acord del Botànic. Sembla que la teranyina bastida pels anteriors líders omnipotents/ omniscients/ omnipresents, és més densa del que tothom es pensava. No sols han sabut escurar fefaentment la caixa, sinó que a més han deixat un desgavell de dimensions atlàntiques clar exemple de la seua perfecta gestió de la cosa pública.

El nou Consell segueix impulsant el projecte per dotar als valencians de mitjans de comunicació públics, de qualitat i en la nostra llengua minoritzada. De moment a ca nostra, les ones hertzianes segueixen mudes i sense emetre en la llengua compartida.

Veurem com queda al remat la nova RTVV, on esperem treballadors i televidents, hagen aprés alguna cosa del nostre passar recent. Esperem que la nova RTVV devinga en un ens plural del que tots ens pugam sentir orgullosos, puga servir per vertebrar el país i serveixa per impulsar el català de València. Al temps que amb la seua arribada, assolim la reciprocitat amb TV3 que alguns anhelem de fa anys.

Doncs de moment sols ens cal paciència, puix que amb paciència i saliva un elefant li ho va fer amb una formiga.

La màgia del transagrari de Quatretonda

A l’ombra de la visita del darrer dissabte, Quatretonda 1587, molts foren els comentaris que sorgiren a l’hora d’accedir al transagrari de l’església dels Sant Joans. Aquest raconet ben amagat, potser és un dels elements més valuosos i menys coneguts del nostre patrimoni artístic.

Aquesta cambra de dimensions reduïdes alberga una preciosa col·lecció de manisetes ceràmiques, probablement de les acaballes del segle XVII. Malgrat que el Concili de Trento manà que totes les esglésies edificaren una capella de la comunió on custodiar les formes consagrades, la veritat és que la majoria no s’escometeren fins ben avançada la modernitat o inclús ja durant la contemporaneïtat.

En el cas valencià, l’arquebisbe Isidoro Aliaga el 1631 decretà que les esglésies devien bastir-se d’aquesta estança. Ara bé si no pogueren construir-ne una de bell nou, el més convenient seria fer una capella darrere de l’altar. D’aquest mode naixeren els transagraris, un espai privatiu i característic de l’arquitectura barroca valenciana, amb la finalitat de custodiar l’eucaristia mentre aquesta no rebés culte públic.

En el nostre cas, l’estança roman ricament decorada amb taulells ceràmics. Entre ells s’aprecien tres al·legories: una a San Joan evangelista (amb el copó i la serp), la segona amb l’Agnus Dei i finalment amb una custòdia escoltada per dos flames incandescents. Paga la pena assenyalar com aquest era l’emblema del Patriarca Ribera i servia també com a símbol eucarístic. La cambra es completa amb una cornisa i uns puttis o angelets asexuats que decoren les cantonades superiors.

Aquest espai va fer les funcions de sacra sanctorum del temple parroquial fins que ja al segle XIX es construí l’actual capella de la Comunió. De fet l’obra cal datar-la durant el mes de maig de 1844 i cal relacionar-la amb la reconstrucció del pont que conduïa a la Font Vella. En un moment indeterminat del mes d’octubre de 1843, a causa de les pluges de la tardor, una riuada s’emportà barranc avall el pontet que comunicava ambdós voreres. Aleshores el consistori encapçalat per l’alcalde Vicente Ferrer, manà que: “La cal y la piedra para dicho puente, que se usa como de unos ciento y diez caises, se han traido de un deposito que existia en un lugar llamado el corralot, junto a la Yglesia para hacer una Capilla de comunión”.