Fa un parell de setmanes vaig decidir aventurar-me a descobrir
Barcelona. Feia anys que tenia aquesta assignatura pendent i en un exercici de
coneixença em vaig plantar en un Talgo a la Ciutat Comtal. Dos eres les premisses
bàsiques: visitar les Rambles i passejar pel parc Güell. I paga la pena dir que
m’embadalí.
Perdre’s pel barri Gòtic a l’aixopluc de la Catedral i
del Palau Reial. Vagar amunt i avall per Montjuïc als peus del Museu Nacional
de Catalunya i de la Ciutat Olímpica. Visitar les restes arqueològiques del
Born i camejar pel parc de la Ciutadella. Contemplar la Sagrada Família i
fer-se selfies sota
l’Arc de Triomf i de l’estàtua de Cristòfol Colom van ser una gran experiència
turística.
Certament la situació política de l’Estat, amb l’actual
buit de poder, ha convidat a tindre aparcada la qüestió sobiranista catalana. Ara
bé m’encuriosí contemplar el nombre desorbitat de senyeres i estelades que
acaramullaven els carrers barcelonins. No vaig ataüllar cap finca que no lluís
algun d’aquests símbols identitaris i reivindicatiu.
Llàstima que l’establishment econòmic i polític del
nostre Estat no vulga entendre aquest assumpte. No tinc cap mena de dubte que
si s’arbitrés una solució a la quebequàs o a l’escocesa l’assumpte es resoldria
en favor dels sectors unionistes. Ara bé Madrid no és Londres ni Ottawa, pel
que eixe plantejament dialogant és impossible a ulls dels governants que
habiten la villa y Corte.
Certament una gran estada. Immillorablement acompanyat
amb un dels millors guies que he conegut, qui amb paciència i temprança em
descobrí una ciutat meravellosa. Tot un plaer.