Un novell BQ: “De les meues mans ha de morir”

Gràcies a la filmografia nord-americana del gènere Far-West, tothom coneix un degoteig de noms associats a la llegenda i la història dels Estats Units. Figures com ara Jesse James, Calamita Jane, els germans Dalton, Billy “the Kid”, Butch Cassidi,... als que ben re bé podem afegir l’exòtic i australià Ned Kelly, representen en l’ideari col·lectiu, un model de vida en la frontera de la llei. Si aquesta és la cinematogràfica realitat del llunyà oest, amb amples planures farcides d’indis, vaquers i pistolers que conviuen amb el so de fons del clarí del Setè de cavalleria carregant sable en mà, devem puntualitzar com casa nostra, no es quedarà manca pel que fa a personatges de llegenda, bandits i roders.

En el cas concret de Quatretonda, trobem com la memòria col·lectiva ha pogut mantenir a nivell oral, una sèrie de successos i violències que s’han transmès en forma de contalles. Molts d’aquestos succeïts han acabat sent oblidats, unes vegades a propòsit pels seus protagonistes i d’altres pel trencament de la cadena oral. En altres casos, per sort, han perdurat desdibuixades com a records d’infantesa, com a velles històries contades en veu baixa a cau d’orella per fer por als més menuts, on se’ns mostren fets i succeïts protagonitzats per roders i bandolers que feien i desfeien a la seua voluntat, i que ara retornen llurs noms del passat, com Batiste el Marcat, Feliu el Carnisser, o la colla de Baltasar i de Veuetes. Així veiem com, una comunitat rural reduïda com la nostra, no es veurà aliena a la dinàmica general, on les tensions i transformacions socioeconòmiques del període també s’hi manifestaran.

Fet i fet, la presentació del nou llibre de la Biblioteca Quatretondenca, serà el proper divendres 4 de gener, al Saló d’Actes de ca la Vila, a les 19,30h. Desenvoluparà el càrrec de mantenedor, el cronista de la vila i coordinador de la BQ Rafael Benavent, l’acte s’acompanyarà d’un refrigeri, i serà d’entrada lliure, pel que t’esperem!

TV3, ja vorem com diuen els cecs!!!

El darrer 12 de desembre, el Tribunal Suprem, donà la raó a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) en el tema de les emissions de TV3 al País Valencià. En resum, la sentència confirmava que el Govern valencià no té l’autoritat per clavar la cullera en aquest assumpte i ha de tornar, de moment, la primera multa de 300.000 euros.

Hom pot pensar que ja està tot fet, que no cal preocupar-se i que de seguida tornarem a sintonitzar a la nostra “tierra de las flores, de la luz y del amor”, la senyal de la malvada televisió pancatalanista. Però ara bé senyores, el Consell ja ha dit que acata la sentència, però que d’endavant l’únic interlocutor que reconeix per solventar el problema és la Generalitat de Catalunya, i no pas els dimonis emplomats d’ACPV.

Moltes vegades, gent del meu entorn, em pregunta quina dèria, per no dir caguera, tinc amb la TV3 i amb Catalunya Ràdio. La resposta no és altra, que en aquests mitjans trobe el que li manca al grup de Radiotelevisió Valenciana (RTVV). Objectivitat, pluralitat, cura per la llengua i el territori, o continguts pròxims i didàctics, i no com a la seua germana valenciana, malalta de mort pels excessos i les baixes audiències, aconseguides a colp de manipulació, llistats de paraules prohibides, jocfloralisme i continguts de baixíssima qualitat.

Dubte molt que aviat retorne la senyal a les cases del nostre país, o que acabe donant-se la desitjada reciprocitat. El més difícil, que era tancar els repetidors, el Molt Honorable Francisco Camps, ja ho aconseguí per a deliri d’una part de l’establishment valencià, tant de dretes com d’esquerres, i del regionalisme més blaver. I la veritat no ho entenc. A mi no m’agrada el missatge que professen els canals de la "Caverna mediàtica", tampoc m’agraden els continguts que emeten els canals especialitzats i farcits a caramull de premsa rosa i groga, al temps que em disgusta força la manipulació dels mitjans autòctons, però la diferència entre el que m'agrada i el que no m'agrada, està a colp d’un clic, total es canviar de canal.

Genocidi (in)visible de Sico Fons

Sico Fons, és el pseudònim de Francesc Antoni Asensio Fons, escriptor oriünd de Tavernes de la Valldigna, a la veïna Safor. Ell sempre sol afirmar que, degut a certa tirada a la badana i la mandra, deixà els estudis i paradoxalment, ha tingut que treballar en una gran quantitat d’oficis diversos. Però en realitat on descolla, és en el camp la literatura. Prova d’aquest fet són el gran nombre de treball que atresora, com L'udol de la sirena (2001), Històries de la Vall (2003),  La mort de la sirena (2003), Els crits de la follia (2004), Infants adormits (2005), Parelles imperfectes (2006), Portes tancades (2006), El desfici dels herois (2008), Un estiu a l'infern (2010) i Humors agres (2011). Al temps que ha aconseguit un bon pessic de premis de narrativa a tot l’espectre dels territoris de parla catalana, i a més, col·labora habitualment com articulista en diferents mitjans.

És aquesta darrera tasca de Sico, la d’articulista compromès, la que el duu a presentar-nos el seu darrer treball, Genocidi (in)visible: Escrits des de la Valldigna, editat per Voliana Edicions, i presentat al Saló d'Actes de Quatretonda el divendres 14 de desembre. Aquest es el títol d’un recull d’articles assagístics, on posa en solfa la situació actual que viu el nostre país, la nostra comunitat, el nostre Regne, perquè al remat, no hem d’oblidar, que més enllà de les sensibilitats i de la ideologia de cadascú, tots compartim el mateix entorn geogràfic.

Aquesta compilació de pensaments, van farcits de reflexió crítica i punyent amb la realitat que ens envolta, estant realitzats amb un llenguatge senzill i proper, com escrits al vol, per a ser entesos sense dificultat, on sols cal apretar i engolir.

Al respecte, hom pot criticar el seu estil senzill, mancat d’una elaboració exegètica o epistemològica. Però la societat valenciana, aletargada, inoculada i indiferent front a la corrupció o al balafiament de la cosa pública, necessita d’aquest tipus de reflexions d’urgència.

Sico Fons als seus textos, demostra una màxima que molts tenim assumida, i és que no sempre el problema és l’Estat jacobí, la Castella centralista (que també!), sinó més bé, la majoria de vegades el problema ens ve de la mà del propi poble valencià (en termes militars “foc amic”, però que mata igual que l’altre), amb la presència constant de l’autoodi i d’eixa vocació nostrada kamikaze i autodestructiva, ben adobada d’anticatalanisme i autocomplaença. La majoria de vegades, som els valencians els qui ens tirem pedres al terrat, els que acabem fent foc de falla amb els nostres actius i valors econòmics, socials o culturals, mentre plora una fallera o un capità moro, i una omnipresent banda de música interpreta València o Ximo.

També cal afirmar que, Genocidi (in)visible, és un text de tall fusterià. Tant l’estil, com el tarannà, com el punt de vista quirúrgic del seu autor, ens recorda la ploma del de Sueca. Paga la pena recordar com aquest any 2012, ha estat el del norantè aniversari del naixement de Fuster, però també el vintè de la seua mort i el cinquantè de la publicació de Nosaltres els valencians. Efemèrides aquestes, que han passat sense pena ni glòria per a la majoria dels valencians.

En definitiva, un llibre força recomanable i molt adient pels temps que corren.

La Gala dels Euterpes a TV-FSMCV

Sabut com és per tothom que visita regularment aquest llogaret del ciberespai, el darrer 10 de novembre, la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana concedia al treball “El mirall pautat” el premi Euterpe d'investigació musical 2012, acte que es dugué a terme dintre de la XIII Gala de la música valenciana a l’Auditori de la Diputació d’Alacant (ADDA).

Doncs ara fem saber com, la FSMCV, ha penjat al seu canal de youtube, conegut com TV-FSMCV, l’audiovisual d’aquest esdeveniment. En ell podreu trobar la gala completa, amb una duració de 45 minuts, i on estan els discursos, entrega de guardons i el concert de la Jove Banda Simfònica de la FSMCV dirigida per Francesc Xavier Martínez. I també un breu document, de 15 minuts de durada, amb les entrevistes que als protagonistes els feren pel programa Nuestras Bandas.