dijous, 6 de desembre del 2012

Almenys tenim açò!!!


Farà unes setmanes, estàvem amb uns amics, al cim d’una important zona d’oci del Cap i Casal, al voral del Túria i amb la Ciutat de les Arts i les Ciències als nostres peus. Algú comentà com aquesta entelèquia, era un dels culpables de la situació socioeconòmica del nostre país, mentre un altre, un pèl indignat, el defensava tot afirmant com almenys, després de tot, la teníem i podíem presumir d’ella.

L’afirmació en copsà, perquè aquesta idea està amplament assumida per molts dels nostres conciutadans. Durant anys i panys, durant la gran bombolla, els nostres estimats líders, afirmaren des dels mitjans oficials, i des dels afins també, que allò dels grans esdeveniments era la millor opció econòmica, política i cultural. El que tocava era gastar a dojo, estirar més el braç que la màniga, però no amb hospitals, biblioteques, centres de dia, ajuts, infraestructures o defensa de la llengua i les societats musicals, sinó més bé, amb grans i cars aparadors plens de gent guapa, com les paradetes de Fórmula One i l’America’s Cup, la Ciutat de la Llum, la Terra Mítica, l’aeroport castellonenc, les obres de Calatrava... i als que ben re bé s’hi poden afegir requalificacions miraculoses de sòl, la rajola i el formigó, les macrourbanitzacions amb camp de golf inclòs, el sainet del Agua para todos, i un llarg i ample etcètera.

Però com sempre passa, un bon dia finí el festival i s’acabà el licor, i de cop i volta descobrírem que allò del creixement il·limitadament en un món limitat era mentida, i que si hom estira més el braç que la mànega es gela al llit. Al temps que la premsa i els jutjats, s’omplien de causes contra els omniscients, omnímodes i omnipresents líders (Línia 1 del Metre de València, Brugal, Gürtel, Emarsa, Cooperació,...). Descobrírem que la caixa de la Generalitat estava escurada, i que el sistema financer valencià havia desaparegut. Ja no existia ni el Banco de Valencia, ni Bancaixa, ni la CAM, tot s’havia esvaït. I el ciutadà, aquell que es cregué fil per randa el missatge dels líders, quedà amb una mà davant l’altra darrere, quedà en l’atur i amb la casa hipotecada.

Ara diuen, almenys tenim açò. I perdoneu-me, és cert, els nostres líders ens han posat al mapa, ara bé en un altre que no és el de l’eix de la prosperitat, més bé, en el la corrupció, el del tràfic d’influències, el del balafiament dels recursos públics, els dels desnonaments, els de l’atur, els de l’atac a la llengua i la cultura,... Açò és el que tenim, enhorabona!!