Hi ha una màxima que assegura com, allò que no ix als mitjans de comunicació no existeix. I aquesta reflexió ve a solfa del minso paper que la música bandística té als mitjans públics. De fa temps pense que es inversemblant com, sent la nostra música un dels trets identificatius del País Valencià, se li dediquen els minuts d’ones hertzianes que se li dediquen.
És vergonyós que, per poder gaudir de música bandística hagis de matinejar un dissabte o diumenge, per oir un programa en diferit on qualsevol peça es interrompuda a destall per un senyal horari, per la informació de l’estat de les carreteres o per qualsevol altre ensurt radiofònic. Ara bé, tampoc vull que el respectable pense que em queixe per quexar-me. Sort que encara la ràdio pública li dedica dues hores setmanals al nostre moviment, puix menys sort té el Rock en català, el simfonisme valencià o la música religiosa, aquests ni pruna!!
Certament allò que no vegem als mitjans, no sembla que degui existir, perquè si Fnac o El Corte Inglés presten una mínima atenció al nostre fet diferencial en les seues respectives seccions musicals, per què ho han de fer els nostres mitjans?. Ara bé, què passaria si fos a l’inrevés. Potser si es fera major predicament de la nostra cultura, la gent en consumiria més, en voldria més i n’exigiria la seua defensa, no¿?
Malgrat també som sabedors, que no serà ara quan els nostres mitjans prendran la bandera de la música valenciana. Ara és el temps de desballestar-los després de servir fidelment per censurar oposicions, difondre projectes faraònics i col·locar familiars i amics, perquè ara ens diuen que són inviables. I compte, això ens ho diuen els mateixos que els han gestionat i balafiat.
