Portuguejant

Fa anys que conte el temps en cursos i no en anys. L’any comença en setembre i no pas en gener. Retorne a matinejar i a maleir el despertador, mentre he de reeducar la carn per estar amb la mirada fixada a la pantalla de l’ordenador implementant codis alfanumèrics.

Les vacances devenen fotografies digitals emmagatzemades al si de la pertinent carpeta i el sabor dels pastels de Belém s’esvaeix del paladar. Certament la setmana portuguesa ha estat una gran experiència i aquest Estat peninsular i atlàntic tot una sorpresa. El periple pels principals indrets turístics m’han deixat força embadalit puix les imatges de Bathala, Coimbra, Sintra o Lisboa resten enregistrades en el subconscient.

Curiós el fet del plurilingüisme de la majoria dels lusitans amb els que ens vàrem topar. Curiós també el fet que a les televisions, series i films, es projecten en versió original subtitulada. I el més curiós, veure sense entrebancs el Canal 24 Hores de la Televisió Española no com a mostra de panhispanisme sinó com a riquesa cultural. A casa nostra eixes coses tan cosmopolites no passen. Ací tanquen radiotelevisions públiques i s’acusa d’imperialisme el fet de visualitzar per exemple TV3. Ara bé, també és cert que aquest trosset nostre és la perifèria de la civilització occidental.

  

Una gran experiència la portuguesa. Amb desig de retornar aviat per perdrem pels carrers lisboetes, demanar pingados, estar obrigado o descobrir els fados... M’acompanyes¿?¿?

Sobre les oposicions

Per fi a arribat el dia d’encetar el Summer time i donar per tancades les Oposicions País Valencià 2015. Són sempre injustes aquestes proves on inverteixes temps, esforç i diners sense cap tipus de seguretat, com una espècie de loteria on el caos es burla en la teua cara.

Ara bé, més enllà de la problemàtica vinculada a l’atzar, lo de València no té nom. Començàrem fent tard perquè alguna ment preclara havia posat més gent de la que cabia al complex formatiu de Xest. L’entrada es convertí en un coll de botella col·lapsat per opositors histèrics que omplien la carretera a Madrid, caminaven per la via i corrien histriònics serra amunt per cercar les aules on anava a ser l’examen. Sort que els tribunals retardaren l’hora d’inici, perquè sinó....

És sarcàstic veure com se’ns exigeix la coneixença i l’ús de les Noves Tecnologies i les TIC’s, però tota la informació que rebem és analògica. Ço és, si vols saber res visita religiosament el tauló d’anuncis. Està clar que la nostra autonomia bananera no és comparable a les europees catalanes o basques, però les plataformes informatitzades ja són realitats en Aragó, Múrcia o Castella la Manxa, però no ací. Estic convençut que per culpa del pancatalanisme obsessionat en furtar-nos la paella, l’organisme pertinent no ha pogut encara solventar eixe xicotet entrebanc. Ni eixe ni tampoc l’altre, aquell que estipula que qualsevol tràmit telemàtic es faja en l’Explorer, perquè si ho gestiones en qualsevol altre navegador et quedes com la nòvia de Pinet amb la cara llavada i el monyo fet.

Altre element interessant és allò dels idiomes. Puntuen els idiomes sí, però no aquells anteriors a no sé quina data, puix aquells no sé per quin arcà misteri no són vàlids. Al temps que els has de dur amb el corresponent certificat adjunt amb la traducció jurada perquè l’òrgan responsable encarregat puga entendre sense entrebancs que en llengua anglesa B2 equival al català B2.

Finalment no podem acomiadar aquesta breu reflexió sense citar allò tant valencià com és la Crida. Tothom té l’obligació d’estar-hi a punta de matí a l’hora convocada perquè et criden, perquè diguen el teu nom i et manifestes. Si en eixe moment no estàs ja pots oblidar-te de tot el procés. Després d’aquest moment místic ja pots tranquil·lament cercar una ombria i esperar les interminables hores d’angoixa i calor que queden fins que entres a llegir, defensar o entregar papers.

Enhorabona als amics que heu acabat tot el procés i més encara a aquells que traureu una de les pírriques places. A la resta, doncs a l’altra. Diuen els que ho han passat que açò és una prova de fons!!

PS: Un apunt pel tribunal, un deu, de veres. Un grup de professionals pròxims i atents amb els opositors, qui malgrat les situacions personals i acadèmiques han demostrat que eren, abans que res, persones i companys!!!

El guirigall de les poltrones

Serà que no sóc d‘aquest món, puix tinc seriosos entrebancs per entendre els misteris arcans de la ciència política. Joaquinet diu que la culpa és de Moniqueta mentre Moniqueta culpa a Joaquinet i entre uns i altres casa per agranar.

Tot semblava mig enllestit acabades les eleccions, on sota l’aixopluc de la Universitat de València, s’albirava un pacte sociovergent que posés ordre als despropòsits creats per els lustres del govern dels estimats líders. Inclús s’havia arribat a acordar un programa comú. Però a la tierra de las flores, la luz y el amor eixos romanços semblen de totes-totes que van contra el destí natural del poble valencià. Ara la guerra d’egos i d’estructures de partit fa trontollar la correlació de forces a la Generalitat Valenciana, les Diputacions i els Ajuntaments del nostre País.

Sembla que allò que teoritzà el professor Jaume Vicens Vives sobre la tradició pactista no és efectiu a ca nostra. Bé d’aviat veurem com acaba el sainet perquè al final la culpa de l’obrer que ho fet de mala gana!!!

PS: El Dicionari Alcover-Moll dixit: Pacte, del llatí pactum, acord o conveni solemne entre dues o més persones.

Eleccions: temps de pactes

El darrer diumenge les urnes donaren resposta al balanç dels quatre anys de govern municipal i tal com férem el 2011, ens aventurem agosaradament a donar una breu opinió al respecte. Certament pocs eren els veïns que havien pressuposat aquest resultat, on el Partit Popular ha perdut la majoria absoluta i s’ha deixat pel camí dos regidors i 275 vots en relació als darrers comicis.

Diverses poden ser les causes d’aquest trasbals. A nivell autonòmic és necessari citar el descrèdit atresorat per la marca “Partit Popular” de la mà de la corrupció i la gestió de la crisis. Mentre que a nivell local es pot afegir com en l’àmplia victòria de 2011 existia un vot de càstig als dotze anys de pacte PSPV-Compromís. Un darrer motiu pot haver estat la gestió de la majoria absolutíssima amb decisions poc consensuades, no prou explicades, no enteses i/o no compartides pel veïnat com per exemple el superàvit pressupostari, els canvis de direccions de carrers o les càmeres de seguretat.

Fet i fet s’obri un nou temps de pactes. D’una banda el futur pot amagar un govern en minoria, un aspecte que obligaria a cedir i dialogar amb l’oposició. D’altra banda hi ha possibilitats de reeditar un nou consistori Sociovergent, en aquest cas esperem s’haja aprés dels errors del passat i no retornen els cainismes i el famós “la culpa és dels altres”.

Siga com siga, al davant se’ns obri un futur apassionant.