Filologia italo-madrilenya

Ara farà qüestió d’una vintena de dies, ens trobàvem en la villa y corte, ço és, la capital del Reino. El motiu del viatge estigué a cavall entre la feina i el plaer, perquè retrobar el passat entre papers vells sempre ha estat una cosa que m’ha atret. I si aquest plaer de guanyar-li la mà a l’alzheimer, es complementa amb els típics entrepans de calamars, les visites al Retiro, Atocha, el Prado o la BNE, encara pot acabar millorant substancialment.

Ara bé, una nit mentre sopàvem en un restaurant napolità a la zona de Moncloa, un cambrer ens preguntà mig en italià i mig en castellà, per la nostra procedència geogràfica. Valencians, contestàrem, llavors s’estranyà, tot afirmant que parlàvem com si fórem catalans. A mi  la pregunta em descol·locà, pel que li vaig respondre que ambdós pobles parlàvem la mateixa llengua, amb xicotetes variants dialectals. El cambrer ens dugué el sopar, mentre nosaltres seguirem xiuxiuejant en el català de València.

Ara bé, allò se’m quedà al cap. I sols al cap d’una setmana, quan en un bar del Cap i Casal prenia cafè, vaig albirar a conèixer els dubtes filològics d’aquell cambrer estranyat, doncs jo era l’únic en aquell indret que parlava el valencià. En eixe moment em vingué al cap els esforços normalitzadors de tantes i tantes persones, i com s’ha endarrerit en els darrers tres lustres en la potenciació i defensa de la nostra llengua. Llavors, amb el cafè agre en la gola, vaig pagar llançant a l’auditori un sonor i castís, adéu!!

Obrim les Portes de la Vall

El proper dissabte 20, realitzem la visita guiada a Quatretonda dintre del projecte d’Obrim les Portes de la Vall. Aquest es tracta d’una aposta pel turisme d’interior, dirigida des de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d'Albaida, i que serveix per donar a conèixer a propis i foraster la riquesa patrimonial que guarden els pobles de la nostra estimada Vall Blanca.

Al respecte paga la pena visitar els nostres pobles i fruir de les experiències visuals i gastronòmiques que al darrere d’elles s’amaguen. Fet i fet, recorde perfectament el primer cop en què participàrem a ca nostra en aquest esdeveniment. En acabar, molts dels visitants locals, agraïren la nova visió que havien adquirit de la història i el patrimoni artístic de ca nostra.

Aquest any, el roder Batiste “El Marcat”, ens servirà de pretext per redescobrir els nostres edificis més destacats. Així a les 10,30 hores ens concentrarem en Ca la Vila, i tot seguit visitarem l’església parroquial dels Sants Joans, per a continuació endinsar-nos pel carrer Nou, el peculiar eixample quatretondí, d’on agarrant el carrer Finet ens dirigirem a la Font Vella per finir la visita. I després, en acabar, a l’ombra de les Escoles Noves, gaudirem d’un refrigeri amb queviures locals. L’hora aproximada d’acabada seran les 12,45 hores, perquè qui vullga tinga temps encara de visitar el Mercat, la Cooperativa o la resta d’establiments locals.

Una activitat molt recomanable, sobretot pels que la desconeixeu. Per tant, vos esperem!!

Entrevista sobre “El mirall pautat”

El darrer dimecres 3 d’abril l'Ateneu Musical Schola Cantorum de la Vall d'Uixó presentava la seua revista anual, el vintè número en concret. Que una publicació periòdica vinculada a una societat musical celebre vint publicacions, cal dir, és motiu d’alegria i satisfacció per sí mateix, ja que és mostra d’entrega i treball per la comunitat.

I més enllà de donar-los l’enorabona als amics de La Vall d’Uixó, cal apuntar com en les seues pàgines, hom trobarà l’entrevista que Joan Montón Segarra ens féu referida al nostre llibre “El mirall pautat”. Paga la pena agrair l’esforç de Joan, en una vesprada plena d'ensurts de tota mena, perquè el resultat ha estat més que encertat.

La revista en qüestió fou presentada en el marc de les festes dedicades a Sant Vicent Ferrer en la Vall d’Uixó, i qui vullgué pogué adquirir el nostre treball. Ací a continuació, vos fem el tats de la mateixa.

Freistaat València

De fa temps tinc un pensament, que no me’l trac del cap. Aquest, dia rere dia, em rondina sense abandonar-me. El motiu de la meua obsessió, va lligada a tot el merder socioeconòmic en què ens han ficat els nostres estimats polítics, amb les seues miraculoses estratègies inviables basades en la rajola i els grans esdeveniments; amb el seu lideratge destacat en mil i una corrupteles judicials; i amb un sistema financer fallit i engolit per la bombolla.

Fet i fet, ara és el moment de superar la nostrada i malsana picabaralla entre Madrid i Barcelona. Així, el millor, serà situar-nos seriosos amb la cara llavada i el monyo fet, en comunió amb Berlin. Sí, sí, l’única solució passa per l'anexió a Alemanya, com un Länder més!!

D’ençà el València C.F. i el Llevant U.E. jugaran a la Bundeslliga, les decisions polítiques ja no es prendran a las Cortes sinó al Reichstag, els escolars, a l’igual que fem mans i mànegues per aprendre anglès, farem lo propi amb l’alemany, i tots plegats celebrarem l’Oktoberfest. Llavors València serà més europea que mai, serem la Baviera del sud, mentre desfilaran sota la porta de Brandenburg falleres i esquadres morocristianes, i els nostres germans alemanys coparan Marina d’Or i les platges de Gandia.

Potser així, els valencians ens encomanarem menys bovalar i més cultura pel treball. Tal vegada així dependrem un pèl de la moral centreeuropea, i acabarem estimant més la nostra terra, la nostra llengua i el nostre país. O tal vegada, al remat, això siga impossible, com diuen els nous valencians del nord: Nicht das Unmögliche verlangen!