Eleccions: temps de pactes

El darrer diumenge les urnes donaren resposta al balanç dels quatre anys de govern municipal i tal com férem el 2011, ens aventurem agosaradament a donar una breu opinió al respecte. Certament pocs eren els veïns que havien pressuposat aquest resultat, on el Partit Popular ha perdut la majoria absoluta i s’ha deixat pel camí dos regidors i 275 vots en relació als darrers comicis.

Diverses poden ser les causes d’aquest trasbals. A nivell autonòmic és necessari citar el descrèdit atresorat per la marca “Partit Popular” de la mà de la corrupció i la gestió de la crisis. Mentre que a nivell local es pot afegir com en l’àmplia victòria de 2011 existia un vot de càstig als dotze anys de pacte PSPV-Compromís. Un darrer motiu pot haver estat la gestió de la majoria absolutíssima amb decisions poc consensuades, no prou explicades, no enteses i/o no compartides pel veïnat com per exemple el superàvit pressupostari, els canvis de direccions de carrers o les càmeres de seguretat.

Fet i fet s’obri un nou temps de pactes. D’una banda el futur pot amagar un govern en minoria, un aspecte que obligaria a cedir i dialogar amb l’oposició. D’altra banda hi ha possibilitats de reeditar un nou consistori Sociovergent, en aquest cas esperem s’haja aprés dels errors del passat i no retornen els cainismes i el famós “la culpa és dels altres”.

Siga com siga, al davant se’ns obri un futur apassionant.

 

Eleccions

Finalment ens acostem sense dilació a les eleccions municipals i autonòmiques del proper diumenge. I sembla clar que de totes-totes alguna cosa canviarà al Consell i la Generalitat després de quatre lustres on els líders han ostentat el poder omnímode.

La ciència demoscòpica pronostica la fi del seu poder absolut. Ara bé falta saber com quedarà la cosa per gràcia dels vots, les abstencions i la llei d’Ohm. Desconeguem si tindrem un nou Pacte del Pollastre a la dreta o un tripartit d’esquerres valencianista. Pot ser tot acabe com el Rosari de l’Aurora amb un poti-poti de sigles que l’únic que generarà serà inestabilitat i desconfiança en esta terra assolada pels gestors balafiadors de la cosa pública. 

Qui entre a governar que es lligue les espardenyes, perquè es trobarà els calaixos plens de factures. La gran herència dels líders: atur, corrupció i deutes. La fallida econòmica d'un terrotori escorxat.

Les eleccions i l’oxímoron de la Llei de senyes

Cavallers, ja estem en vespres d’eleccions i els carrers del nostre xicotet país s’omplin de màquines asfaltadores i paletes que a corre-cuita refan aceres i paviments de l’espai públic. En el marc d’aquesta voràgine els líders, als quals les enquestes demoscòpiques els fan la guitza, han tret la seua carta estrela. Eixa que mai els decep i sempre els permet rascar vots.

Fet i fet aquest mes d’abril, hem pogut presenciar com de nou s’han embolcallat amb la senyera per aprovar en solitari l’oxímoron de la Ley de señas de identidad. Tot un despropòsit i una gran lloa a la visió regionalista, casposa i pseudofolklòrica que els nostres amics tenen del País Valencià.

Gràcies a aquesta nova aportació a la història de la legislació universal, els sacrosants símbols de la pàtria blavenciana queden protegits. D’entre tots ells el més divertit és el reconeixement de la llengua valenciana i els seus usos, de conformitat amb la tradició històrica o popular. Mentre em pregunte això com lliga amb els atacs a la llengua, al decret del plurilingüisme monolingüe, al tancament de RTVV o a la reducció d’hores de valencià en l’ensenyament. La resta de senyes, també podrien ser amplament comentades en la contradicció intrínseca entre el que es predica i el que es fa amb elles.

Una gran norma aquesta, que no compta amb el suport de cap partit de l’oposició, ni de les universitats públiques i privades, ni tant sols del Consell Valencià de Cultura o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ara bé que inclou a les històriques entitats secessionistes, Lo Rat Penat i la Real Academia de Cultura Valenciana al sí de l’Observatori de les Senyes d’Identitat del Poble Valencià. Una entelèquia que a mode de Sant Ofici vetlarà per la puresa identitària del poble blavencià. Ço és, si detecta cap alè de pancatalanisme, aleshores nyas, fora subvencions!!

 

PS: No tinc cap mena de dubte que el proper pas deuria ser la modificació del Codi Penal per condemnar el catalanisme com a apostasia i heretgia. Tic-tac, tic-tac, tic-tac...

Recomanem: Alba 25

El darrer dijous 26 de març el Museu d’Arqueologia d’Ontinyent i de la Vall d’Albaida, acollia la presentació del darrer número d’Alba: revista d’estudis comarcals de la Vall d’Albaida. Sempre és un goig i un bon símptoma de cultura política que l’ajuntament d’Ontinyent, malgrat els estralls de la crisi, segueixca duent endavant aquest projecte sota la direcció del doctor Vicent Terol Reig.

Potser Alba és una de les publicacions científiques més importants no sols de la Vall d’Albaida, sinó de totes les Comarques Centrals del País Valencià. Un exercici d’erudició i d’investigació que intenta aportar saber a tots els camps de la República de les Ciències, sempre des de la senzillesa i el conreu de la llengua. Un gran producte per dignificar la nostra llengua eternament minoritzada i un bon exemple per demostrar com el català de València, també serveix per parlar d’història, arqueologia o biologia.

En aquest número, el vint-i-cinquè, hom trobarà els treballs: “Frares, frarots, pans de llop i Margarides de frare” de Josep enric Oltra Benavent; “El museu de Ciències Naturals del col·legi La Concepción d’Ontinyent” de José Antonio Morelló Albert; “El vas campaneiforme a Bocairent i la capçalera del riu Vinalopó” de Josep Pascual Beneyto; “El Trienni Liberal a Ontinyent (1820-1823)” de Francesc Ferrero Torró; i finalment “El treball forçat a la Vall d’Albaida (1938-1947)” de Josep Màrius Climent Prats.

Per concloure, sols resta agrair a la direcció de la revista haver dedicat en el pertinent apartat de Ressenyes i notícies cinc cèntims a les publicacions En clau de festa i El mirall pautat. Fruïu de la revista amics!!