divendres, 8 de març del 2013

Els nous reptes de l’associacionisme bandístic

El fet musical valencià, el nostre associacionisme bandístic, és un fenomen polièdric, que té en els músics al seu principal ressort. Però paga la recordar com ells, no sols són el seu únic element. Directius, socis, directors, compositors, editors i impressors, gestors culturals, professors, pedagogs, investigadors,... són també agents que formem part de l’engranatge de les nostres societats musicals.

El moviment bandístic valencià, enceta la novella centúria en un procés de debat i de repensament del que històricament s’ha segut, del que s’és en l’actualitat, i del que es vol ser en el futur.

Certament vivim temps angoixosos, on la crisi se’ns mostra com una espasa de Damocles al damunt de la societat valenciana. Però al respecte, també cal dir, com aquesta fallida multiorgànica que ara ens aturmenta els somnis, fa anys que és arrossegada per les societats musicals valencianes.

“Valencia tierra de músicos”, és una màxima que tots els polítics han emprat en algun moment de la seua carrera. Però més enllà d’aquesta, tenim com la història contemporània ens demostra com l’establishment mai ha valorat el fet diferencial i identificatiu que suposen les nostres societats musicals, i a l’igual que passa amb la llengua, aquesta realitat acaba sent convertida en un element jocfloralesc, en una presència pseudo-folklòrica.

Les societats musicals, la nostra cultura en general , o la nostra llengua, no són concebuts com actius o valors culturals; ni com a elements definidors de la marca València; ni són elements estratègics que cuidar o potenciar. La disbauxa valenciana dels darrers anys, basada en la rajola i la política dels grans esdeveniments, ens demostra com el nostre fenomen no ha interessat en les gran línies mestres dels nostres estimats líders polítics.

Ara estem collats. Ara la desesperació ens fa bullir la sang. Però hem d’estar tranquils, puix la crisi no acabarà amb el nostre moviment associatiu. Ara bé, sí pot condicionar-lo, i força, en les generacions futures. D’ahí la importància de seure, debatre i acostar postures com les plantejades en la mesa redona organitzada pel Museu Valencià d'Etnologia de València, a l’ombra de l’exposició Arriben Bandes, sota el títol Nous reptes de l’associacionisme bandístic”.

Som conscients com la redempció davant la crisi, sols ens serà revelada gràcies al treball en comú de tots plegats, i mitjançant la unió dels nostres esforços. També sembla com, el futur dels nostre col·lectiu, passa per la professionalització i per l’assumpció del paper com dador de serveis de qualitat. Puix les nostre societats musicals són alhora, centres artístics, culturals i d’esbarjo, llocs per a la socialització i també, d’aprenentatge del llenguatge musical.

Actes com aquest, dissortosament són poc vinculants, sols serveixen de reafirmació pels assistents, perquè l’endemà seguirem vivint en la mateixa problemàtica realitat. Però almenys, serveixen per bastir les sinèrgies necessàries per dur a terme el canvi, i mantindre encesa, la flama de l’esperança.



PS: I meravellosa i berlangiana metàfora de la realitat, on mentre  dintre la Sala Dos de la Casa de la Beneficència un pessic de persones reflexionaven sobre el futur del nostre col·lectiu, tot cercant una novella resposta epistemològica, a fora, ensordien els pasdobles interpretats en directe per una banda, mentre a bombo i platerets, el president provincial inaugurava, amb pompa i circumstància a la Sala d’Alfons el Magnànim, una exposició taurina.




diumenge, 3 de març del 2013

El futur de les societats musicals


Dijous 7 de març, al Museu Valencià d'Etnologia de València, i emmarcat dintre del cicle de conferències organitzades a l’ombra de l’exposició Arriben Bandes, li toca el torn a la mesa redona “Nous reptes de l’associacionisme bandístic”.

En ella Josep Francesc Almeria (president de la FSMCV), Joan Seguí (director del MVE), Anabel Llorens (Omnes Band) i Rafael Garcia Vidal (vocal de la Asociación Nacional de Directores de Banda), sota la moderació de Frederic Oriola Velló, intentaran traure aigua clara de quin és el futur del sector.

Entre dels elements a debatre, es tractarà el paper de les Escoles de Música; el lloc on queda la Llei de la música valenciana en relació a la reforma que suposa Culturats; el paper de les noves tecnologies; o els models de finançament. Qüestions ben presents al sector, dintre de l’actual context de retallades institucionals i de crisi econòmica.

La mesa redona es durà a terme a les 19 hores, a la Sala d’Alfons el Magnànim, situada a la Casa de la Beneficència, al carrer la Corona núm. 36 de València, sent a més, d’entrada lliure.




divendres, 1 de març del 2013

Què més dóna tot!!!


Dèficit galopant, desnonaments i suïcidis hipotecaris, crisis econòmica, fallida financera, retallades brutals, atur rampant, fugida de joves titulats,... Tot això ja dóna igual, tot això ja és pretèrit, tot això ja no importa, perquè arribats a març podem gaudir de les mascletades diàries, i ploga o neve, els valencians ja tenim a tocar les sacrosantes Falles, les grans panatenees contemporànies.

Què més dóna que la caixa estiga escurada, i que polítics de tots els colors s’entrebanquen en les portes dels jutjats perquè no hi caben alhora. Ara toca anar a la plaça de l’Ajuntament. I després, ne pas probleme, després vindran més dies de Gaiates, i de Moros i Cristians, i de Fogueres, i de festes Majors, i de nits de revetlla.

Amics meus, què més dóna tot!!! Vaja el món a fer punyetes!!! Senyor pirotècnic, ja pot començar la mascletada!!! Jo mentrestant, vaig a veure si comence a dependre alemany, per si de cas. 

dimarts, 19 de febrer del 2013

L’èxit de la presentació llutxentina


El darrer dissabte presentàrem el nostre pautat treball a la seu de la Unió Musical de Llutxent, a instàncies dels amics del Col·lectiu Cultural el Surar de Llutxent, i la veritat paga la pena dir que fou un goig i un encert, puix un auditori de vora una trentana de persones, ompliren delerosament la seu de la societat musical.

Destacar la participació musical del trio de metall format per Ramón, Juan Jorge i  Viscayo que interpretaren un passatge de Mozart per obrir l’acte i també, l’aportació personal i sentida del mantenedor, Pep Estornell, qui es desféu en afalacs a les nostres persones i a la nostra xicoteta obra.

Apuntar com la vesprada finí amb coca dolça i mistela, cosa que donà lloc a la conversa i a la proximitat entre els amics i els visitants, d’on al moment ja estaven relluint dites i expressions fantàstiques con Atabalar, Darrere la música bobos, putes o maricons, o que Els trombons són trontxos de carabassera.

I no ens podem estar de tancar la present crònica, tot recordant les paraules de comiat del mantenedor Estornell: La campana en el sonar i l’home en el parlar. La presentació d’El Mirall pautat ens ha sonat a música celestial i més alegres que un pandero, estem que ballem en un peu i encara que a mi m’ha tocat ballar amb la més lletja, tots estem de bona gaita, i sense perdre el compàs, he de dir que he sentit campanades perquè encara no passem de la música i dels tocadors. Ahí fora em preparat una tauleta amb mistela i coca. Així que, llenya al bombo, comença el ball, que mengen i beguen els músics, i els que no són músics, també.