L’adéu al Mestre!!

Aquesta darrera matinada ha faltat el mestre i amic Pedro Joaquín Francés Sanjuán (Beneixama, 1951-2013), després de curta però accelerada malaltia.

El mestre Francés, és un dels grans de la música morocristiana i autor de títols amplament interpretats en el món de la Festa com Als Ligeros (MM), Te Deum (MC), Cid (MC), Entrada de bandas de Elda (PD) o Capellino (PD). Moltes d’aquestes composicions li han valgut els més prestigiosos premis de composició d’entitats com l’Associacio Sant Jordi d’Alcoi, la Unión Nacional de Entidades Festeras, la Societat de Festers Crist de l’Agonia d’Ontinyent o la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana entre moltes altres. També és soci fundador de l’Associació de Compositors de Música de Moros i Cristians (ACMMIC) i tresorer de la seua Junta Directiva.

Descansa en pau amic!!! Hui ens deixes amb llàgrimes per la teua marxa, però d’ençà devens en etern als nostres cors, perquè la teua obra i el teu poderós esperit per sempre més ens acompanyarà acaronant-nos el pas.  

Recomanem: Queridísimos verdugos

En aquest temps 2.0, és un goig balafiar l'estiu regirant pel Youtube, un entorn ben farcit de sorpreses fílmiques que poden fer les delícies dels cabets curiosos.

Fet i fet, volem citar el documental Queridísimos verdugos del director Basilio Martín Patino, i rodat l’any 1973. La pel·lícula en qüestió, ens presenta a tres personatges de baixa extracció sociocultural que exerceixen com a funcionaris de l’Estat, en concret com a botxins, o segons l’eufemisme emprat per ells mateixos com a executors de sentències o administradors de justícia. Es tracta d’Antonio López Sierra, Vicente López Copete i Bernardo Sánchez Bascuñana; el seu testimoni queda completat amb retalls periodístics, gravats, dibuixos, i testimonis de metges i juristes, que mostren una descripció de l’assassinat legat durant les acaballes de la Dictadura.

Aquest documental, necessàriament cal relacionar-lo amb la pel·lícula El verdugo de Luís García Berlanga. En ambdues produccions, els protagonistes presenten uns trets esperpèntics, tot defenent el garrot com l’única forma d’execució amb humanitat, dignitat i respecte, i on la filosofia feixista del botxí Bernardo Sánchez, està més pròxima a la comèdia berlanguiana que no pas al documental realista.

I malgrat que Pepe Isbert i Nino Manfredi fan més goig que els seus tres protagonistes, tots ells apareixen com a professionals de la mort, sense problemes ni qüestionaments morals, als qui sols els queda l’orgull per la feina ben feta  

Aquest documental, ben re bé pot complementar-se amb la visualització d’altres que també reflecteixen l’Espanya postfranquista com Canciones para después de una guerra (1971); Entre la esperanza y el fraude (1974); El desencanto (1976); La vieja memoria (1976); Caudillo (1977); Raza, el espíritu de Franco (1977); o El asesino de Pedralbes (1978).

Molt recomanable!!

El vent que se’ns enduu barranc avall

Hi ha una màxima que assegura com, allò que no ix als mitjans de comunicació no existeix. I aquesta reflexió ve a solfa del minso paper que la música bandística té als mitjans públics. De fa temps pense que es inversemblant com, sent la nostra música un dels trets identificatius del País Valencià, se li dediquen els minuts d’ones hertzianes que se li dediquen.

És vergonyós que, per poder gaudir de música bandística hagis de matinejar un dissabte o diumenge, per oir un programa en diferit on qualsevol peça es interrompuda a destall per un senyal horari, per la informació de l’estat de les carreteres o per qualsevol altre ensurt radiofònic. Ara bé, tampoc vull que el respectable pense que em queixe per quexar-me. Sort que encara la ràdio pública li dedica dues hores setmanals al nostre moviment, puix menys sort té el Rock en català, el simfonisme valencià o la música religiosa, aquests ni pruna!!

Certament allò que no vegem als mitjans, no sembla que degui existir, perquè si Fnac o El Corte Inglés presten una mínima atenció al nostre fet diferencial en les seues respectives seccions musicals, per què ho han de fer els nostres mitjans?. Ara bé, què passaria si fos a l’inrevés. Potser si es fera major predicament de la nostra cultura, la gent en consumiria més, en voldria més i n’exigiria la seua defensa, no¿?

Malgrat també som sabedors, que no serà ara quan els nostres mitjans prendran la bandera de la música valenciana. Ara és el temps de desballestar-los després de servir fidelment per censurar oposicions, difondre projectes faraònics i col·locar familiars i amics, perquè ara ens diuen que són inviables. I compte, això ens ho diuen els mateixos que els han gestionat i balafiat.
 

La darrera burraeta!!

I com si no tinguérem prou problemes els valencians, sent líders en retallades socials, pobresa i desnonaments, amb la crisi aquesta on ens han dut els grans esdeveniments i la política de balafiament, els nostres dirigents no deixen de sorprendre’ns amb noves burraetes. Ara el valencià, ja no és ni tant sols un dialecte del català, sinó que per no ser, no és ni llengua romànica, puix ve de l’iber. Així els bons homes estos, que també ens volen prohibir el topònim País Valencià (i si escau, penalment), ho diuen i es queden més amples que alts.

Aquesta decisió filològica no és a la babalà, cal lligar-la amb els atacs a la llengua en les Illes Balears de mà del govern de Bauzà, o la invenció del novell LAPAO a la franja de l’Aragó. Paga la pena relacionar-la d’una banda amb la dèria jacobita del centralisme estatal per fotre les llengües que no són el castellà, mentre a ca nostra, els líders sempre li trauen rèdits electorals al discurs blaver i secessionista.

Llàstima que, amb la que ens cau al damunt, l’única eixida dels nostres estimats líders siga desempolsar del fons de l’armari la batalla de València contra el criteri de la comunitat científica, de les universitats, del seny, i de la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua. Com digué el nostre rei fundador, Vergonya, cavallers vergonya!!!

PS: Adobem la nostra opinió, amb una fotografia de la presentació del Diccionari Català-Valencià-Balear, a la València franquista el 1951 amb el mestre Manuel Sanchis Guarner al capdavant. En plena dictadura, la llengua sembla, encara no era el problema!!