Nou número de la revista QuaDriVium

Era qüestió de temps la publicació per part de l’Associació Valenciana de Musicologia (AVAMUS) de les actes del congrés celebrat l’any passat sota el títol “La música a la meditarrània occcidental: Xarxa de comunicació intercultural”.

Ara la revista on line d’aquesta institució, QuaDriVium, arreplega les conferències i jornades que tingueren lloc entre el 23 i el 25 de juny de 2014 a la seu de la Societat Coral “El Micalet” de València. Entre les interessant aportacions que hi podreu trobar, vos convidem a llegir “La legislación de las bandas militares en la Valencia del ochocientos”.

A nivell bibliogràfic el segle XIX encara se'ns presenta com el més desconegut pel que fa a l'evolució de les bandes de música i especialment de les militars. L’Arma d'Infanteria de l'Exèrcit espanyol, va iniciar la centúria del vuit-cents amb el predomini de la figura dels "Músics contractats", que eren músics professionals contractats pels comandaments dels regiments i batallons, un recurs habitual en la majoria d'exèrcits europeus i americans. A partir del Real Decreto de 28 de junio de 1832 aquesta situació es va alterar, ja que als contractats se'ls afegiran els "Músics de plaça", soldats amb coneixements musicals amb els quals es formaven les músiques i xarangues del vuit-cents.

Aquesta dicotomia va perdurar fins a la promulgació del Real Decreto de 10 de mayo de 1875 pel qual el personal músic va ser definitivament militaritzat i homogeneïtzat en quatre categories: Músics de primera, segona, tercera i educands. Per la seva part els Músics Majors, que eren encarregats de la direcció de les bandes i eren contractats, van passar a estar assimilats a alferes i les seves places a proveir-se mitjançant oposició.

Salut a tothom i passeu un bon estiu!!!!

Sobre les oposicions

Per fi a arribat el dia d’encetar el Summer time i donar per tancades les Oposicions País Valencià 2015. Són sempre injustes aquestes proves on inverteixes temps, esforç i diners sense cap tipus de seguretat, com una espècie de loteria on el caos es burla en la teua cara.

Ara bé, més enllà de la problemàtica vinculada a l’atzar, lo de València no té nom. Començàrem fent tard perquè alguna ment preclara havia posat més gent de la que cabia al complex formatiu de Xest. L’entrada es convertí en un coll de botella col·lapsat per opositors histèrics que omplien la carretera a Madrid, caminaven per la via i corrien histriònics serra amunt per cercar les aules on anava a ser l’examen. Sort que els tribunals retardaren l’hora d’inici, perquè sinó....

És sarcàstic veure com se’ns exigeix la coneixença i l’ús de les Noves Tecnologies i les TIC’s, però tota la informació que rebem és analògica. Ço és, si vols saber res visita religiosament el tauló d’anuncis. Està clar que la nostra autonomia bananera no és comparable a les europees catalanes o basques, però les plataformes informatitzades ja són realitats en Aragó, Múrcia o Castella la Manxa, però no ací. Estic convençut que per culpa del pancatalanisme obsessionat en furtar-nos la paella, l’organisme pertinent no ha pogut encara solventar eixe xicotet entrebanc. Ni eixe ni tampoc l’altre, aquell que estipula que qualsevol tràmit telemàtic es faja en l’Explorer, perquè si ho gestiones en qualsevol altre navegador et quedes com la nòvia de Pinet amb la cara llavada i el monyo fet.

Altre element interessant és allò dels idiomes. Puntuen els idiomes sí, però no aquells anteriors a no sé quina data, puix aquells no sé per quin arcà misteri no són vàlids. Al temps que els has de dur amb el corresponent certificat adjunt amb la traducció jurada perquè l’òrgan responsable encarregat puga entendre sense entrebancs que en llengua anglesa B2 equival al català B2.

Finalment no podem acomiadar aquesta breu reflexió sense citar allò tant valencià com és la Crida. Tothom té l’obligació d’estar-hi a punta de matí a l’hora convocada perquè et criden, perquè diguen el teu nom i et manifestes. Si en eixe moment no estàs ja pots oblidar-te de tot el procés. Després d’aquest moment místic ja pots tranquil·lament cercar una ombria i esperar les interminables hores d’angoixa i calor que queden fins que entres a llegir, defensar o entregar papers.

Enhorabona als amics que heu acabat tot el procés i més encara a aquells que traureu una de les pírriques places. A la resta, doncs a l’altra. Diuen els que ho han passat que açò és una prova de fons!!

PS: Un apunt pel tribunal, un deu, de veres. Un grup de professionals pròxims i atents amb els opositors, qui malgrat les situacions personals i acadèmiques han demostrat que eren, abans que res, persones i companys!!!

Presentació del CD Flash de Carlos Pellicer

Sempre és un goig comprovar com, la feina ben feta no té fronteres ni té rival i poc a poc posa a cadascú en el seu lloc. Aquest és el cas de l’amic, compositor i director beniganí Carlos Pellicer Andrés.

Feia temps que estava capficat amb la gent de l’Agrupació Musical Sta. Cecília d’Ador, sota direcció del mestre Ramon Garcia i Soler, i amb el suport tècnic d’Audioart per traure a la llum el seu primer CD monogràfic, Flash. Aquest paga la pena puntualitzar com està produït per l’editorial Molenaar, un fet que se’ns dubte permetrà la difusió internacional d’aquest enregistrament.

El CD recull sis composicions del de Benigànim editades per aquesta editorial holandesa. Entre elles trobem Flash, suite for wind band; Jad-a-daj; Omaira, per trombó solista i banda; Sequences for band; Discursum; i finalment Dis-tensions-dis.

La presentació oficial per a la premsa es realitzarà els dies 9 i 12 de juliol de 2015 en Ador i Benigànim respectivament. Mentre el diumenge 12 de juliol es presentarà oficialment en públic en un concert a càrrec de l’AMSC d’Ador en l’Auditori Paco Salvador de Benigànim a les 20,30 hores. Concert que comptarà amb la participació de Ximo Vicedo, trombó solista de l’Orquestra Simfònica de RTVE.

La més sentida enhorabona Carlos, ens vegem en Benigànim per aplaudir el teu darrer treball i donar-te tot el caliu!!!

El guirigall de les poltrones

Serà que no sóc d‘aquest món, puix tinc seriosos entrebancs per entendre els misteris arcans de la ciència política. Joaquinet diu que la culpa és de Moniqueta mentre Moniqueta culpa a Joaquinet i entre uns i altres casa per agranar.

Tot semblava mig enllestit acabades les eleccions, on sota l’aixopluc de la Universitat de València, s’albirava un pacte sociovergent que posés ordre als despropòsits creats per els lustres del govern dels estimats líders. Inclús s’havia arribat a acordar un programa comú. Però a la tierra de las flores, la luz y el amor eixos romanços semblen de totes-totes que van contra el destí natural del poble valencià. Ara la guerra d’egos i d’estructures de partit fa trontollar la correlació de forces a la Generalitat Valenciana, les Diputacions i els Ajuntaments del nostre País.

Sembla que allò que teoritzà el professor Jaume Vicens Vives sobre la tradició pactista no és efectiu a ca nostra. Bé d’aviat veurem com acaba el sainet perquè al final la culpa de l’obrer que ho fet de mala gana!!!

PS: El Dicionari Alcover-Moll dixit: Pacte, del llatí pactum, acord o conveni solemne entre dues o més persones.