Recuperem “El mirall pautat” a La Sonora

No cal dir com, TV3, sempre s’ha caracteritzat per tenir una sensibilitat i una proximitat més que considerable amb la cultura i la llengua del país, tot presentant una programació ben allunyada del jocfloralisme y del pseudofolklorisme que impera en altres latituds, i on l’objectiu és cercar l’excel·lència i l’equilibri entre qualitat i difusió.

Entre la gamma de programes, cal destacar La Sonora, on tot siga dit, participa el quatretondí Pau Benavent, que s’emet al Canal 33, i versa sobre la música tradicional des d’un prisma folklòric i etnològic. Doncs bé, el darrer 1 d‘octubre tingueren a bé dedicar a El mirall pautat uns minutets de publicitat, en concret al minut 12,20 de programa. Pel que ara, hem pensat és un bon moment per recuperar-ho.

Moltes gràcies als amics de La Sonora, per tot!!!

 

Recomanem: Música, mestre!

Se’ns dubtes, el certamen de bandes de música de la Fira de Juliol, organitzat des de l’any 1886 al Cap i casal, ha esdevingut en una de les dèries recurrents de la musicologia bandística valenciana. Entre els treballs clàssic que es poden citar trobem el llibre commemoratiu d’Eduard López-Chavarri 100 años del Certamen (Ajuntament, 1986); la recopilació realitzada per Vicente Ruiz Monrabal en el recull de la Historia de las sociedades musicales de la Comunitat Valenciana (FSMCV, 1993); o més darrerament, l’obra atlàntica i quantitativa d’Alfredo Ruiz Cerveró, Una historia irrepetible en el mundo musical (Piles, 2011).

Ara bé, sent el fenomen bandístic un dels trets identitaris i diferenciadors del País Valencià, paga la pena recordar la minsa bibliografia al respecte que encara atresora el nostre moviment. I seguint aquesta afirmació, volem donar a conèixer un nou treball titulat Música, mestre! Les bandes valencianes en el tombant del segle XIX, realitzat per la doctora Elvira Asensi Silvestre (Llíria, 1981). Aquest, no és el típic llibre xovinista que es mira el melic, sinó més bé, se’ns presenta com un estudi seriós i acadèmic del moviment bandístic valencià durant la gènesi del Certamen valencià en les acaballes del vuit-cents.

Aquest treball és un tast de la tesi doctoral de la seua autora, qui a més d’exercir com a professora associada a la Universitat de València i a la Unitat de Turisme i Educació de Florida Universitària, rebé l’any 2011 el premi d’investigació Joan Coromines, patrocinat per la Societat Coral "El Micalet" de València, i ara ha estat publicat pel servei de Publicacions de la Universitat de València.

El llibre s’estructura en tres capítols: Música i societat en el segle XIX; La democratització de la cultura musical en el País Valencià; i, El Certamen de bandes. En ells, Elvira Asensi, posa en solfa el paper de les novelles societats musicals durant la contemporaneïtat, amb el triomf de la nova societat burgesa i liberal, així com el paper d’aquest tipus d’entitats en la forma de concebre el lleure i l’esbarjo, o en la difusió del simfonisme europeu a ca nostra.

Treball aquest emmarcat en la història social, que a més fa de bon llegir, pel qual el recomanem a tots els amants del nostre moviment associatiu.

Col·loqui bandístic en Albaida

El proper dissabte 8 de juny a les 19 hores, se celebra el col·loqui III Congrés de Societats Musicals: Una visió comarcal (la Vall d’Albaida), que es realitzarà a la seu de la Unió Musical “l’Aranya” en Albaida, situats en el carrer Castelló de Rugat, 2/ baix.

Aquest acte cal relacionar-lo amb dos esdeveniments de major volada. D’una banda, el norantè aniversari de la Unió Musical "l'Aranya" d'Albaida. Mentre d’altra, quedarà integrat dintre dels continguts 2.0 que estan composant el III Congrés General de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, un congrés en gran mesura virtual i on line que duu a terme entre els mesos de gener i juny la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana.

L’acte contarà amb la participació de Josep Francesc Almeria, president de la FSMCV; Lluis Vidal, tresorer de la FSMCV; Ximo Soler, vocal de la FSMCV; Frederic Oriola, historiador; i Mario Roig, director de banda. Tot plegat, sota la moderació de Josep Bodí, secretari de la l’Aranya.

Una excusa perfecta per passar una vesprada en companyia de bons amics, i intentar traure aigua clara al voltant del devenir del principal moviment associatiu del País Valencià.

Recomanen: ¡Biba la banda!

El darrer agost emergia al ciberespai el present blog, amb l’objectiu primigeni de donar a conèixer el nouvingut treball El mirall pautat. Però ja des del principi, a les seus pàgines començàrem a implementar nous continguts, servint d’ençà de plataforma per publicitació d’altres llibres, anunci d’esdeveniments i altaveu d’opinions.

A continuació, passem a incorporar-hi una nova proposta de recomanacions de recursos que ens agraden, ja siguen en format bibliogràfic, ja siguen en audiovisual o web. Fet i fet, comencem amb la pel·lícula ¡Biba la banda!, dirigida l'any 1987 per Ricardo Palacios. Una comèdia amb final feliç, ambientada en la Guerra Civil i protagonitzada per algunes cares ben conegudes del cinema espanyol com Alfredo Landa, Pepe Sancho o Antonio Ferrandis. En ella, es mostra les peripècies i els desgavells d’un grup de músics militars nacionals, en les vespres de la realització d’un important concert davant de les autoritats del règim i els seus aliats europeu.

La pel·lícula, que segueix una tònica humorista i presenta abundants llicències fílmiques, reflexa també la vida en aquet tipus d’unitats, amb la combinació dels assaigs i els actes castrenses, amb la seua participació al cicle festiu de localitats i la seua vinculació amb les societats musicals civils. A més, ens retrata la sociologia d’aquestes entitats, que agrupaven d’una banda músics que pretenien desenvolupar una carrera professional ad hoc, front a d’altres que cercaven en elles les seues avantatges.

Un film sense pretensions, apte per passar una bona estona, i a més, dels pocs ambientats en un entorn bandístic. I per concloure, un tastet, en concret del xantatge que el tinent Campos li fa al falangista Urquiza: O sea que no hay forma de convencerte. Entonces te contaré la historia de un musiquillo con mucha ambición, que se metió en el Ejército para tener un trabajo seguro, se hizo más rojo que nadie y dirigió bandas del Frente Popular. Pero cuando en su país se lió una ensalada de tiros, qué crees que hizo, desertar, luchar por su ideales, no, sobrevivir. Enmascaró su pasado, se apuntó a organizaciones patrióticas y consiguió dirigir bandas fascistas. En resumen, se hizo de derechas de toda la vida. (...) Un fotógrafo muy rojo, consiguió estas preciosidades que llegaron a mis manos por casualidad. Un mitin con Largo Caballero! Dirigiendo la banda puño en alto! Urquiza, besando a la Pasionaria!.