dimarts, 19 de febrer del 2013

L’èxit de la presentació llutxentina


El darrer dissabte presentàrem el nostre pautat treball a la seu de la Unió Musical de Llutxent, a instàncies dels amics del Col·lectiu Cultural el Surar de Llutxent, i la veritat paga la pena dir que fou un goig i un encert, puix un auditori de vora una trentana de persones, ompliren delerosament la seu de la societat musical.

Destacar la participació musical del trio de metall format per Ramón, Juan Jorge i  Viscayo que interpretaren un passatge de Mozart per obrir l’acte i també, l’aportació personal i sentida del mantenedor, Pep Estornell, qui es desféu en afalacs a les nostres persones i a la nostra xicoteta obra.

Apuntar com la vesprada finí amb coca dolça i mistela, cosa que donà lloc a la conversa i a la proximitat entre els amics i els visitants, d’on al moment ja estaven relluint dites i expressions fantàstiques con Atabalar, Darrere la música bobos, putes o maricons, o que Els trombons són trontxos de carabassera.

I no ens podem estar de tancar la present crònica, tot recordant les paraules de comiat del mantenedor Estornell: La campana en el sonar i l’home en el parlar. La presentació d’El Mirall pautat ens ha sonat a música celestial i més alegres que un pandero, estem que ballem en un peu i encara que a mi m’ha tocat ballar amb la més lletja, tots estem de bona gaita, i sense perdre el compàs, he de dir que he sentit campanades perquè encara no passem de la música i dels tocadors. Ahí fora em preparat una tauleta amb mistela i coca. Així que, llenya al bombo, comença el ball, que mengen i beguen els músics, i els que no són músics, també.






dijous, 14 de febrer del 2013

Remember my friends!!



Estimats amics, vos recordem que seguim anant pel món presentant el nostre llibre “El mirall pautat”. Així durant el present mes de febrer visitarem tres indrets, tots ells amb entrada lliure i la possibilitat d’obtenir el treball, signat inclòs, si el lector el vol.

Per tant el dissabte 16 de febrer, la Unió Musical de Llutxent i Col·lectiu Cultural El Surar ens donarà aixopluc en Llutxent, juntament amb el bon fer del mantenidor Pep Estornell i alguna sorpresa musical més. Llavors serem a la plaça del Xiu, a les 19,30 hores.

El divendres 22 de febrer, estarem en l’Aula-Sanganxa a les 19,30 hores, situada en l’avinguda Jaume I, número 57, de Llanera de Ranes

I el dijous 28 de febrer a les 20 hores, a la llibreria Ambra Llibres de Gandia, situada a l’avinguda Alacant.

Però no són aquestes les darreres, perquè també en tenim aparaulades i mig enllestides d'altres, com les de la Banda Instructivo Musical d’Alfarrasí, a la biblioteca de Benirredrà, als Conservatoris d’Albaida i Carcaixent, o a la vila de Burjassot. Per tant vos esperem!

diumenge, 10 de febrer del 2013

A Juanvi i Lídia


No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Aquesta fou la idea primigènia que em vingué al cap, la darrera setmana quan l’amic Juanvi em demanà que digués unes paraules el dia del seu enllaç. És més, en la mateixa demanda em puntualitzà, que per cap dels motius, volia que emprés mots grollers, ni expressions banals, ni fes cap referència a parts sexual, tant masculines com femenines.

Jo que soc un xic cregut i manat, llavors vaig recordar l’etern poema estellesià. Personalment soc un amant de l’obra del de Burjassot. De Vicent Andrés Estellés n’hi ha una màxima, que crec, ara ens és més necessària que mai, aquella de “Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”. I al respecte, pense també, que tant Juanvi com Lídia, són d’eixos que la fan seua dia rere dia. Ara bé, retornant al poema dels Amants, també soc sabedor de lo manit i sobat que està, i per tant en un dia tant assenyalat com el de hui, era millor buscar una altra opció.

Aleshores, eixugant-me el cervell, intentant recordar quina imatge podria identificar aquesta eterna parella d’enamorats, al remat la vaig trobar. Paga la pena dir, com per deformació acadèmica, m’agrada cercar l’origen de les coses, el moment primigeni dels fets.

En el cas que hui tenim entre mans, el dels nostres peculiars amants, cal que ens transportem a un migdia de l’any 1995 (crec!), quan retornant de l’Institut amb el llutxentino, sentirem a crit pelat i amb veu de gralla a Juanvi, com li cantava a Lídia un fragment d’Always de Bon Jovi, aquell que diu “I will love you, baby - Always” (Que ningú s’ofenga, però no n’hi ha cap instrumentista, que afine quan canta). Alló se’m quedà gravat!!!.

A mi que em perdonen les amigues de la novia, perquè Bon Jovi mai m’ha fet el pes. Reconeixo que a casa tinc el disc Cross Road, i sí, té cançons interessants, però per a Rock-pastel em quede amb Aerosmitht. Però retornant al fil a de la història, aquesta és la meua imatge primigènia de la parella que hui es casa.

Val a dir, com aquest de hui és sols un simple tràmit administratiu, diguem-li social, pense. La veritable unió d’ells fou Marcel·la, que eixa sí és per sempre. Per no citar també, el sant sagrament de la hipoteca. Però assabentat com estic pel nuvi, en no dir frases grolleres, ni malsonants, millor deixem estar això de la hipoteca i dels bancs.

Bromes a banda, espere que passeu un gran dia amb els vostres familiars i amics. Hui és un dia molt bonic on vosaltres sou els protagonistes, on tots els que estem ací estem per vosaltres i vos estimem, i a més, on tots els cambrers saben el vostre nom.

El matrimoni, és un acte molt important des del punt de vista emocional. Un amic em comenta moltes vegades, que tant la parella com el treball que hom desenvolupa, són cabdals en la estabilitat emocional, i un pas en falç pot condicionar-te la vida tant en positiu com en negatiu.

Així que recordeu, sigau feliços i mengeu anissos. I que tothom sàpiga que no n’hi ha a València dos amants com vosaltres, car d’amants com Juanvi i Lídia, en són parits ben pocs.


divendres, 8 de febrer del 2013

Açò es paga a soles!



Aquesta era la frase màgica dels darrers anys de bonança econòmica, on tot es pagava a soles. Si hom tenia per comprar-se un cotxe de gamma mitjana, doncs se’l comprava d’alta; si ja tenia la seua residència, era la seua obligació moral tenir-ne una segona, a més del corresponent apartament clar està; les casetes de camp creixien als termes del nostre país com bolets, per generació espontània, tot blasfemant contra els plans d’ordenació urbana que ho prohibien; i qui no feia un viatge en creuer o intercontinental, era perquè no s’havia enterat.

Era el temps en què es lligaven els gossos amb llonganisses, on el més tonto feia rellotges, i tots érem rics, perquè allò que somiares ho podies aconseguir, es pagava a soles!! Xico si el teu veí, el teu cosí, la teua amiga, ho ha fet, tu per què no ho has de fer!!!

Llavors quan algú deia que això era insostenible, que això de créixer il·limitadament no es podia mantindre, que no pots estirar més el braç que la màniga, et deien pessimista, et deien que eres més agarrat que les llémenes. I si criticaves les opcions estratègiques i macroeconòmiques dels líders, et miraven amb mala cara per no veure les virtuts de la seua política megalòmana, perquè València està més bonica que mai, perquè ara estem en el mapa, perquè tothom ens té enveja!!! Ai eixos dies de la España va bien, els del eje de la properidad, els del sistema financiero de Champions League.

I el dubte, ara què fem¿?


Post scríptum: La millor síntesi de la corrupta i histriònica situació econòmica actual, l’ha donat esta setmana el Capità Moro d’Alcoi (alter ego de Xavi Castillo): “La merda ja mos reglota”.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Arriben bandes, amb concerts i conferències


Segueix al Museu Valencià d'Etnologia de València l’exposició Arriben Bandes, la qual estarà accessible al públic fins el proper mes de juny de 2013, al carrer la Corona núm. 36 del Cap i Casal.

Aquesta exposició, es completa amb nous esdeveniments. D’una banda, mitjançant una sèrie de concerts realitzats per trenta societats musicals de la ciutat de València, dintre del marc de la XXXIV edició de Retrobem la Nostra Música, organitzat per la Diputació de València. Aquestos se celebraran tots els caps de setmana, entre febrer i juny, al Centre Cultural la Beneficència.

D’altra banda, també s’enceten una sèrie de conferències i meses redones en col·laboració amb l'ex-Institut Valencià de la Música, per posar fil a l’agulla i traure aigua clara vers el nostre associacionisme bandístic contemporani. Totes elles es realitzaran a la Sala d’Alfons el Magnànim, seguint el següent programa:

  • Les grans fites del repertori bandístic valencià”. Conferència a càrrec de Frank de Vuyst, dijous 7 de febrer. 
  • "Nous reptes de l'associacionisme bandístic". Mesa redona formada per Josep Francesc Almeria (president FSMCV), Joan Seguí (director MVE), Anabel Llorens (Omnes Band) i Rafael Garcia Vidal (vocal ANDB), amb la moderació de Frederic Oriola Velló, dijous 7 de març. 
  • "Composar per a banda, hui". Mesa redona amb la participación dels compositors Ferrer Ferran, Andrés Valero-Castells i Luis Serrano, dijous 11 d’abril. 
  • La música festera dels moros i cristians: Aproximació a la història d’un gènere bandístic”. Conferència a càrrec de José Rafael Pascual Vilaplana, el dijous 8 de maig. 
  • El Jazz i les bandes de música”. Mesa redona amb la participació de Francisco Blanco “Latino”, Jesús Santandreu i la moderació de Jorge García.





dijous, 31 de gener del 2013

Els comptes suïssos



De fa dies no em trac del cap una frase cèlebre, la qual cada dia em fa bullir més la sang. Aquesta fou feta pel ministre d’economia Cristóbal Montoro, en plena tronada electoral catalana el darrer novembre. En ella amb to desafiant i veu de xiulet, deia referint-se a dos dirigents polítics, “El que tiene que comparecer es el que tiene cuentas en Suiza no declaradas, ese es el que tiene que comparecer, pero no ante el Congreso de los Diputados, tiene que hacerlo ante la sociedad española”.



La frase en qüestió no té desperdici, és d’eixes per emmarcar-la en la paret, per lluir-la orgullós els dies de festa grossa, perquè un parell de mesos després, sols un pessic de setmanes a posteriori, bota la llebre del senyor Carlos Bárcenas, omplint-se tot de sobres amb diners B; apareixent vint-i-dos milions d’euros no declarats a Suïssa; emergint eternes llistes nominals amb pagaments que afecten presumptament als nostres líders; i etcètera, i més, i la cosa que no para.



Al respecte, cal no perdre de vista com el senyor Bárcenas, ja està clavat presumptament amb el sainet del Gürtel, i ara resulta que amb aquest, també. Aleshores el dubte, com quedem amb aquests diners suposadament negres que esquitxen als líders?. Ara què, davant de qui han de comparèixer?.



Però amics meus estem tots tranquils, que ací no passa res. Això sí, els nostres socis europeus ens miren bocabadats, mentre tots plegats esperem el rescat, la visita dels homes de negre, i ens ensorrem sense remissió. We have no future and no hope!!!

dilluns, 28 de gener del 2013

Daniel Ferrero Silvaje nou president dels compositors

Diumenge 27, a la seu de la Societat Ateneu Musical de Cocentaina, celebrava l’Associació de Compositors de Música de Moros i Cristians (ACMMIC) la seua assemblea ordinària. Aquesta a més de donar-se els pertinents comptes i informes, ha estat la darrera del compositor Ramón Garcia i Soler al capdavant de l’entitat.

ACMMIC, fou creada l’any 2001 per un grup de compositors que malgrat la seua filiació compositiva i el veïnatge geogràfic, molts d’ells no es coneixien personalment, sent-ne el seu president fundador Jose Rafael Pascual Vilaplana. L’any 2004 a l'assemblea celebrada a San Blas (Alacant), Ramón Garcia i Soler assumia la presidència, i durant el seu mandat l’associació ha posat en marxa la nova web, es va participar a la XXIII Trobada de bandes de música de Catalunya (La Sénia, 2004), se celebrà el III Encontre de compositors (Torrent, 2005), el nombre d’associats s’ha duplicat, al temps que s’han aprofundit les relacions institucionals amb entitats com SGAE, FSMCV i UNDEF, consolidant així a ACMMIC com un referent i un agent d’interlocució necessari per abordar qualsevol tema musical morocristià.

La nova junta eixida en la darrera assemblea, proclamà per aclamació a Daniel Ferrero Silvaje al capdavant de la presidència. Ferrero, a més de compositor, director de banda i membre d’una de les nissagues amb més ressò dintre del món fester, ocupava fins ara la vicepresidència de l’entitat. D’ara endavant, ocuparà el novell càrrec auxiliat per Francisco Valor Llorens com a vicepresident. En el politburó mantenen els càrrecs de secretari i tresorer respectivament, Ricardo J. Montés Ferrero i Pedro Joaquín Francés Sanjuán, al temps que el nombre de vocals s’amplia a nou, amb Ramón García Soler, Enrique Alborch Tarrasó, Benedicto Ripoll Belda, Frederic Oriola Velló, Miguel Ángel Sarrió Nadal, Miguel Ánguel Ibiza Zaragoza, Carlos Pellicer Andrés, Víctor Montoya Prieto y Salvador González Moreno.

Un acte més que necessari, doncs des de l’any 2008, que el màxim òrgan de la institució no es reunia. Aquest esdeveniment, comptà a més amb una conferència de mans de l’advocat Ximo Soler, referida als drets de propietat intel·lectual, la qual despertà un animat col·loqui entre els assistents.




dijous, 24 de gener del 2013

Diumenge assemblea ordinària d'ACMMIC



El proper diumenge 27 de gener, l’Associació de Compositors de Música de Moros i Cristians (ACMMIC), celebra a Cocentaina la seua Assemblea General Ordinària. Aquest esdeveniment es realitzarà a la seu de la Societat Ateneu Musical de Cocentaina, situat al carrer Ausiàs March número 9 de la capital del Comptat.

Amb molta seguretat, aquesta serà la darrera que afrontarà el compositor Ramón Garcia Soler al capdavant de la entitat. Pel que a més dels comptes econòmics i dels pertinent informes, l’assemblea molt probablement haurà d’escollir un nou president entre els socis compositors, així com queda estipulat als estatuts de la entitat.

A més, el matí s’acompanyarà d’una conferència de l’advocat i directiu de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV) Ximo Soler Cataluña, titulada “Els drets de propietat intel·lectual de l’autor i del director com a intèrpret”. Finint el matí, amb el pertinent dinar de germanor entre socis i simpatitzants. 



dissabte, 19 de gener del 2013

"El mirall pautat" segons Sico Fons

Potser la música és, de totes les creacions artístiques, la més abstracta i, per tant, la més genuïnament humana. Si arts com la pintura o l’escultura o l’escriptura es basen principalment en sentits com la vista, la música, en canvi, trau la seua arrel en “matèries” tan invisibles i poc precises com són els sons. Qui pot interpretar objectivament el sentit d’un so? O els del conjunt de sons convertits en harmonia? Tal vegada això fa que aquest art —gairebé tan antic com la Humanitat— haja de ser necessàriament subjectiu en la seua essència.
 Organitzar els sons i els silencis en el temps; i dotar aquests d’unitat, continuïtat i coherència. Vet aquí el perquè d’aquest art que, probablement és el més universal de tots. Més que la poesia o la literatura en general —condicionades per la distància que marquen les diferents llengües i cultures—, i és possible que més que, fins i tot, la pintura o l’escultura. La música, en essència, no té fronteres, ni lingüístiques, ni —gosaríem dir— culturals.
 El mot “música” ens ve del grec a través del llatí de les antigues muses o heliconíades, que eren divinitats que inspiraven les arts de l’escriptura i la música. El seu objectiu, la recerca de la perfecció i la bellesa. Quasi res.
 I després d’aquest petit —i espere que no gaire pedant— preàmbul, parlaré del llibre que volem presentar hui ací i dels seus autors. “El mirall pautat”.
  Aquesta obra com ben bé diu el seu subtítol, pretén ser i és un recull d’expressions i parèmies musicals en la tradició popular valenciana; i els responsables d’aquesta recopilació són Amparo Blas Núñez i Frederic Oriola Velló; ella de Llutxent i ell de Quatretonda.
 Aquest treball és el fruit d’una beca d’investigació del valencià de part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (Generalitat Valenciana) i compta, a més a més, amb un pròleg del professor, acadèmic i expert en dialectologia catalana Emili Casanova Herrero. I com ben bé diu en aquest prefaci el professor Casanova, València és “un país de músics”, tant a nivell popular com professional. I si això és així, a la força ens feia falta una obra com aquesta, en la que Frederic Oriola Velló —músic, historiador i especialitzat en la història de la música— i Amparo Blas Núñez —mestra d’escola i d’EPA— arrepleguen centenars d’aforismes, refranys, dites, parèmies o versets en la llengua dels valencians.
 Sabem, perquè se’ns ha repetit fins la sacietat, que València és una país que estima la música. Sí, açò és un tòpic, però ja sabem què és el que succeeix amb els tòpics, que estan basats en la veritat, en una realitat social que ningú no pot negar.
 No sabem —o almenys jo ho ignore— com seria aquesta realitat musical durant l’Edat Mitjana o el Renaixement, però el que sí que coneixem és que l’antic Regne de València, a partir sobretot del segle XIX, va esdevenir un lloc on la música es vivia com a cosa pròpia, com a cosa connatural a l’ésser humà. Per descomptat que aquest fenomen social no va ser mai exclusiu d’aquestes terres, i per descomptat també, que aquesta forma d’entendre la música pel poble valencià no podia ser d’una altra manera que en la seua vessant diguem-ne més popular i inculta; però el que és clar i segur és que, de llavors ençà, es pot afirmar sense temor d’exagerar que no existeix al País Valencià cap poble sense la seua respectiva tradició musical amb els seus cantaors, dolçainers i tabalaters, ballaors o sobretot bandes de música. Potser molts dels ací presents deuen recordar que per exemple a Tavernes (un poble no tan gran), van arribar a haver-hi en temps de la República dos bandes de música en contínua rivalitat: el Rabo i el Tapó).
 I si açò és així, a la força ha de quedar reflectit aquest sentir musical en la llengua parlada al carrer; és a dir, en les frases fetes, en les locucions, en les parèmies o els refranys.
 I açò és exactament aquest llibre, com ja hem dit adés: un recull de parèmies i frases fetes relacionades amb la tradició musical popular d’aquest poble.
  No ens enganyem, però, els valencians, com a bon poble mediterrani que som, estimem, sobretot, la festa; i la música, com les falles, els moros i cristians, les fogueres de Sant Joan, i tantes altres manifestacions lúdico-artístiques, no són més que el medi o si es prefereix l’excusa per arribar a gaudir-ne. En termes dels clàssics grecs i filosòfics gosaríem dir que som un poble més dionisíac que apol·lini.
 O dit d’una altra manera més popular i clara: no cal que ens bufen l’orella per a tindre una bona excusa que ens permeta reunir-nos i divertir-nos; perquè això és el que som, un poble de combois, un  país de comboiadors.
 I això és així, pense jo, perquè per damunt de tot, estimem la vida, la gent i l’alegria; per a bé i per a mal. Podem semblar sovint intranscendents, superficials i, fins i tot, bròfecs i incultes, però també podem ser i som alegres, càlids, acollidors i humans, molt humans; a voltes massa humans i tot.
 Però contradictoris fins la follia com som, també cal dir que tal vegada no hi ha un poble en tot el planeta que treballe tant per la festa; o que se la prenga tan seriosament. La festa, en certa manera, ens és sagrada... I que no ens la furte ningú, xe!
 Així doncs, ací teniu un llibre que pretén —jo crec– mostrar-nos la part més melòdica de la nostra realitat social i històrica en forma, com ja he dit i repetit, de parèmies i frases fetes.
 Gaudiu-ne doncs!


dimecres, 9 de gener del 2013

Properes presentacions de "El mirall pautat"

Finides les festes nadalenques, d’eterns àpats familiars farcits de torrons i cava, i una vegada marxats els Reis, poc a poc retornem a la normalitat diària. I la millor manera de sobreposar-se a la ressaca festiva, és acudir a un acte cultural, com la presentació d’un bon llibre.

Pel que malgrat la crisi i la fredor de l’hivern, et convidem a que ixes de casa i ens acompanyes en les presentacions programades pe les properes setmanes, que a continuació passem a desglossar:

El divendres 18 de gener a les 20 hores, a la Biblioteca de Tavernes de la Valldigna, situada al passeig de Lepant, i on l’escriptor valler Sico Fons ens farà de mantenedor.

Després, el dimecres 23 de gener a les 19,30 hores, a la Sala d'Alfons "el Magnànim" del Museu Valencià d'Etnologia de València, situat al carrer Corona núm. 36 del Cap i Casal.

El divendres 1 de febrer a les 19 hores, a la biblioteca de Benigànim situada a l’avinguda Reial, on comptarem amb la col·laboració del compositor Carlos Pellicer Andrés qui presentarà l’acte.

Mentre el dissabte 16 de febrer, la Unió Musical de Llutxent ens donarà aixopluc en sa casa, a la seu ubicada a la plaça del Xiu, tot adobant la vesprada amb alguna sorpresa musical i la bona tasca del mestre i escriptor Pep Estornell.

I el dijous 28 de febrer a les 20 hores, a la llibreria Ambra Llibres de Gandia, situada a l’avinguda Alacant.

De tots els esdeveniments trobareu notícies al present blog i al nostre facebook, on a més anirem informant sobre les modificacions que hagen. I recordeu, totes les presentacions seran d’entrada lliure i gratuïta, pel que no n’hi ha excusa que valga. Vos esperem!!!