Carn, cuixa i Fórmula One

Potser a l’ombra del darrer destarifo audiovisual dels líders, potser per l’actual situació conjuntural, però de fa dies que no em trac del cap una imatge televisiva, enregistrada al disc dur de la memòria. Aquesta passava a la Blavència ideal de regates interoceàniques, visites il·lustres i grans esdeveniments, en el marc incomparable del Circuit Urbà de València.

Ahí, mentre mostràvem al món sencer que la Blavència Popular, era tant o més potent que els Emirats Àrabs o Mònaco, al terrat d’un edifici, enfront de les drassanes, un pessic de xavales ensenyaven carn i cuixa, i en prime time la televisió autonòmica, repetia la senya arreu del planeta. Què temps aquells!!!!

He de confessar que ni m’agradaven, ni m’agraden, ni crec que m’agradaran mai els esports de motor. Però perdoneu, aquella imatge se’m quedà a la retina. No entenia com a ple migdia, aquelles dones esculturals prenien el bany, bevien cava i barrejats, mentre els cotxes passaven bravant davant seu. No és que no m’agradés, sino més bé que no ho entenia. Què collons tenien que veure aquestes senyoretes en bikini amb la carrera, i per què cada dos per tres, la televisió les treia somrient ben recontentes¿?. I el més important, estaven per plaer o per diners¿? I si al remat sols eren hostesses, qui les pagava¿?

Ara el Circuit Urbà de València, és un desert d’edificis i magatzems abandonats, casi tant útil, com l’estimat aeroport del iaio Fabra. Ja no estan les xavales semi-nues, i sols ens queda el deute!!

PS: Ara que tots ploren, recorde com llavors els que ho criticàvem, érem a ulls d’amics i veïns uns antivalencians, que no volíem la prosperitat de la nostra Comunitat, puix allò era el que d’ençà ens anava a fer bullir l’olla... Ara sí que bull, però no pas l’olla!!! 

RTVV, reciescat in pacem!!

És ben curiós, com evoluciona la crisi a la Monarquia Bananera d’Aspanya i especialment, a una de les seues regions més destacades, la nostra Comunidaz Blavenciana. Aquesta, que fins fa no massa era la tierra de las flores de la luz y del amor, on lligàvem gossos amb llonganisses, i gastàvem a dojo en paraetes destarifades, ara resulta, que la realitat posa a cadascú en el seu lloc.

Hui ens despertem que el Consell actual, hereu dels antics faraons, ha decidit tancar RTVV. Cal no perdre de vista com aquest ens, ha estat durant els anys del Zaplanisme i el Campisme, un dels bucs insígnia dels despropòsits dels nostres estimats governants. Ferramenta per col·locar clienteles polítiques, atacar i silenciar a l’oposició roja i pancatalanista, manipular diàriament la informació, balafiar la caixa de la cosa pública, redactar llistats de paraules prohibides i donar a conèixer la política megalòmana dels grans esdeveniments que ara ens ha portat on estem. I ara que tot se n’ha anat a norris, tots són plors i gemecs. Ara que a la gent li pica la butxaca, es queixa i diu que açò no pot ser!!  

Açò de RTVV s’hi suma a la fallida del sistema financer valencià, que ja descansa en el regne dels justos, ben acompanyat pel Circuit urbà de Fórmula 1, les regates valencianes de la America’s Cup i la resta de propostes estratègiques, amb que els gestors valencians han balafiat els diners públics.

El pitjor de tot, és que el tancament el faran com ells millor saben. Els mitjans públics seran substituïts per empreses privades, que de ben segur seran amiguitos del alma, que encara costaran més diners i es passaran pel forro la llengua i la nostra identitat. I juntament  amb la gent que engreixarà la cua de l’atur, caldrà veure on anirà a para el patrimoni audiovisual creat durant aquests anys.

I per acabar-ho d’adobar, seguim sense poder veure TV3... Ara seria un bon moment per crear una gran mitjà audiovisual global als territoris de parla compartida. Però això, a l’igual que el Corredor Mediterrani, és Pancatalanisme!!! Això és lo dimoni emplomat!!!

Recomanem: Rif, una historia olvidada

De fa temps, una angúnia m’atabala cada cop que llegeixo més textos i documents referits a la història contemporània espanyola. Un Estat que no s’amaga d’exaltar la mediocritat i menystenir sense por el mèrit i la intel·ligència; corromput des de la soca-rel des de 1874; hereu de cacics i dictadors; dirigit en l’ombra per oligarques totpoderosos, que deslleten a destall la mamella pàtria en benefici propi; un Estat amnèsic, antidemòcrata, centralista, megalòman i monolingüe. 

Tots aquests retrets, encara encenen més la sang quan trobes al ciberespai documentals, com el que recomanem a continuació: Rif, Una historia olvidada. Aquest conta els fets de la guerra ocorreguda entre els anys 1911 y 1927 al nord de Marroc. Un conflicte sagnant que roman oblidat, i d’on sorgirà tota la generació de militars africanistes que triomfaran d’ençà el 1936.

Paga la pena perdre l’hora i quart que dura, i refer memòria dels fets i morts ocorreguts a la babalà, que l’interés d’uns pocs, provocaren a les muntanyes del Rif. Una guerra, hereva d’altres com la d’Àfrica (1859-1860), la de Margallo (1893-1894), la de Melilla (1909), i que tindrà el greu epíleg en la civil espanyola, on els moros rifenys, antics enemics, acabaran sent emprats pels colpistes, com a carn de canó contra l’exèrcit republicà.

Molt recomanable!!

La memòria oblidada

Les societats musicals representen un dels trets associatius més representatius del País Valencià, sent-ne un element identitari de la nostra col·lectivitat. Tant és així, que segons dades de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), existeixen cinc-centes trenta-vuit societats musicals, dues-centes quaranta-vuit escoles de música, y dues-centes setanta-sis escoles d’educands, sent un moviment conformat per més de mil músics federats, setanta mil alumnes i dos-cents mil socis

Però si aquestes són les dades globals que conformen el nostre moviment, paga la pena recordar un actiu que tradicionalment ha passat desapercebut pels historiadors i musicòlegs, com és el de la gestió del patrimoni documental que estes entitats han creat durant llur trajectòria històrica.

D’aquest mode, trobarem una variada gamma de documents, els quals podem agrupar en tres famílies, com són els arxivístics (documentació administrativa i històrica), les col·leccions musicals (ço és, les partitures), i finalment, la resta de béns culturals (col·leccions diplomàtiques, fotogràfiques, organològiques,...).

Aquest serà el motiu que ens ha dut a realitzar la present aportació, titulada “La memoria olvidada: Reflexiones sobre la gestión del patrimonio documental en las sociedades musicales valencianas”, que podeu trobar a la revista Nassarre: Revista Aragonesa de Musicología, publicada per la Institución Fernando el Católico, entitat dependent de la Diputació Provincial de Saragossa, i que aprofitem per compartir amb tots vosaltres.