Recomanen: ¡Biba la banda!

El darrer agost emergia al ciberespai el present blog, amb l’objectiu primigeni de donar a conèixer el nouvingut treball El mirall pautat. Però ja des del principi, a les seus pàgines començàrem a implementar nous continguts, servint d’ençà de plataforma per publicitació d’altres llibres, anunci d’esdeveniments i altaveu d’opinions.

A continuació, passem a incorporar-hi una nova proposta de recomanacions de recursos que ens agraden, ja siguen en format bibliogràfic, ja siguen en audiovisual o web. Fet i fet, comencem amb la pel·lícula ¡Biba la banda!, dirigida l'any 1987 per Ricardo Palacios. Una comèdia amb final feliç, ambientada en la Guerra Civil i protagonitzada per algunes cares ben conegudes del cinema espanyol com Alfredo Landa, Pepe Sancho o Antonio Ferrandis. En ella, es mostra les peripècies i els desgavells d’un grup de músics militars nacionals, en les vespres de la realització d’un important concert davant de les autoritats del règim i els seus aliats europeu.

La pel·lícula, que segueix una tònica humorista i presenta abundants llicències fílmiques, reflexa també la vida en aquet tipus d’unitats, amb la combinació dels assaigs i els actes castrenses, amb la seua participació al cicle festiu de localitats i la seua vinculació amb les societats musicals civils. A més, ens retrata la sociologia d’aquestes entitats, que agrupaven d’una banda músics que pretenien desenvolupar una carrera professional ad hoc, front a d’altres que cercaven en elles les seues avantatges.

Un film sense pretensions, apte per passar una bona estona, i a més, dels pocs ambientats en un entorn bandístic. I per concloure, un tastet, en concret del xantatge que el tinent Campos li fa al falangista Urquiza: O sea que no hay forma de convencerte. Entonces te contaré la historia de un musiquillo con mucha ambición, que se metió en el Ejército para tener un trabajo seguro, se hizo más rojo que nadie y dirigió bandas del Frente Popular. Pero cuando en su país se lió una ensalada de tiros, qué crees que hizo, desertar, luchar por su ideales, no, sobrevivir. Enmascaró su pasado, se apuntó a organizaciones patrióticas y consiguió dirigir bandas fascistas. En resumen, se hizo de derechas de toda la vida. (...) Un fotógrafo muy rojo, consiguió estas preciosidades que llegaron a mis manos por casualidad. Un mitin con Largo Caballero! Dirigiendo la banda puño en alto! Urquiza, besando a la Pasionaria!.

Benavent, nou bisbe de Tortosa

A les 12 en punt del divendres 17 de maig, era proclamat monsenyor Enrique Benavent Vidal, nou bisbe de Tortosa. Un nomenament que es feia a alhora en el Vaticà, la sala del Tinellet del Palau Episcopal de Tortosa, i al Palau de l’Arquebisbat de València.

Un Benavent emocionat, i acompanyat per l’arquebisbe Carlos Osoro, ha dirigit unes paraules al públic que omplia a vessar la Sala del Tron. En un discurs realitzat majoritàriament en valencià, ha donat les gràcies als companys i familiars, i ha demanat perdó per les faltes comeses, a més d’explicar l’evangeli del dia, en concret el de Sant Joan 21,15-19. Al respecte també, aquest passatge coincideix amb el del dia de la seua ordenació pel papa i beat Joan Pau II.

Certament, el seu nom feia temps que sonava en les darreres ternes episcopals per cobrir les prelatures d’Eivissa, Osca i Solsona, però al remat, ha estat diòcesis de Tortosa la que rebrà el novell ministeri del de Quatretonda. Des d’aquest raconet del ciberespai, aprofitem per donar la nostra més sentida enhorabona a monsenyor Benavent.

L’entrevista a LevanteTV

El darrer mes d’agost de 2012, començàvem el camí per donar a conèixer el llibre El mirall pautat i també, poc a poc, el nostre blog anava prenent forma. Així, si el dimarts 28 d’agost fèiem la premier en Quatretonda, l’endemà dimecres, érem convidats al programa La Mar Salà de LevanteTV.  

Ara, gràcies als amics de LevanteTV, recuperem aquella entrevista per gaudi de tothom.

Jose Rafael Pascual en Arriben Bandes

Dimecres 8 de maig, al Museu Valencià d'Etnologia, el compositor Jose Rafael Pascual Vilaplana participava en el cicle de conferències de l’exposició Arriben Bandes, amb la xerrada titulada “La música festera de moros i cristians: Aproximació a la història d’un gènere bandístic”.

Jose Rafael, és un dels compositors, directors i pedagogs que més descollen en la defensa del moviment bandístic valencià. Amb una carrera farcida d’èxits i reconeixements internacionals en el món de la direcció i la composició, és també un apologeta dels gèneres festers morocristians. Cal recordar com, fou alma mater i president fundador de l’Associació de Compositors de Música de Moros i Cristians (ACMMIC) entre els anys 2001 i 2004.

Més enllà de la seua biografia oficial, que hom pot trobar a la seua web, cal assenyalar que, el que passa amb José Rafael, és una mostra del característic i peculiar meninfotisme de barraqueta fallera, que disortosament adoleix la societat valenciana, sempre àvida de mirar-se el melic mentre desatén els seus actius i valors culturals. El mateix José Rafael, amb el que fa i el que ha aconseguit, si hagués naixcut a Hospitalet del Llobregat, Bilbao, A Corunya o Zamora, estic segur que la seua vida professional seria completament diferent, sent un personatge amplament respectat i reconegut pels seus conciutadans.

Pel que fa a la conferència, fou clarificadora i alliçonadora, on el de Muro féu un repàs als grans gèneres moroscristians i als seus compositors més representatius, tot relacionant-ho amb la història del món bandístic i simfònic europeu i nord-americà. La conferència no obvià els elements més espinosos i problemàtics vinculats amb la composició i la interpretació, així com el paper que juguen els festers i dels músics, on conclogué que actualment “s’escriu molta música però se’n composa poca”.

Tot un luxe de vesprada, on la trentena de persones que decidírem acudir a la Sala d’Alfons el Magnànim, rebèrem una dissertació magnífica d’un dels grans, a l’altura de figures com Camilo Pérez Laporta, Gustavo Pascual Falcó, José Maria Ferrero Pastor, Francisco Esteve Pastor o Amando Blanquer Ponsoda.

Reciprocitat¿?

I com si en una auca mitològica, de nou torna a estar als mitjans la “complicada” reciprocitat entre les senyals televisives de TV3 i C9.

El govern d’Alberto Fabra, almenys manifesta un tarannà diferent al del seu antecessor, ara bé, les senyes d’identitat són sagrades i inviolables. Sembla que el gran problema d’aquest país nostre, no és la corrupció institucionalitzada, ni l’atur creixent, ni la fallida del sector industrial,... No, el gran problema que ens fa badar com a poble, és que en l’oratge al canal veí, apareguen els territoris amb llengua i història compartida.

Ara diuen els governants de Barcelona i València que ja ho tenen clar, i sols falta que Madrid done el vist-i-plau concedint un tercer múltiplex a la Generalitat Valenciana. En bones mans queda el pandero, perquè com no érem prou, va i fem parir a la uela!!  

PS: Si sols una quarta part dels que volem la retornada de les emissions de TV3 a ca nostra, hagués demanat veure TeleMadrid, fa anys i panys que s’hi veuria sense problemes en esta nuestra comunidaz.

 

Recordant “En clau de festa”

La veritat ja ha plogut un poc d’allò, pel que sempre paga la pena rememorar els bons moments, perquè els dolents arriben sense cercar-los, de motu proprio.

Per tant volem recordar com, En clau de festa, naixia el 10 de gener de l’any 2005, sent un encàrrec d’investigació de part de l’Institut Valencià de la Música (IVM), amb l’objectiu de confeccionar un treball sobre la música festera valenciana. D’ençà vingueren moltes jornades de recerca als arxius, hemeroteques i biblioteques del País Valencià; moltes hores de redacció i correcció; molts esforços per regirar el nostre passat contemporani i traure-hi aigua clara. I al remat, després de mil i un maldecaps, el 3 de juny de 2010, albiràvem el primer d’aquells llibres.

Per la presentació d’aquell nouvingut, batejat per la premsa com “La Bíblia de la música festera”, decidírem cercar la companyia de la terra blanca valldalbaidina. Acte que es realitzà el dijous 29 de juny de 2010, a la seu de la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia d’Ontinyent.

Allí acudiren un bon nombre de les principals autoritats musicals del país. On a més del president de festers, Rafael Ferrero, es trobava la directora-gerent de l’IVM, Inmaculada Tomás Vert; així com l’alcaldessa d’Ontinyent, Lina Insa; el director, compositor i llavors president de l’Associació de Compositors de Música de Moros i Cristians (ACMMIC), Ramon Garcia Soler, qui a més ens féu el pròleg. A ells s’hi afegiren membres de la junta directiva de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), encapçalats pel president Josep Francesc Almeria; membres del politburó de l’ACMMIC; els càrrecs festers ontinyentins; la presidenta de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA), Mª Josep Garcia; juntament amb familiars, amics i curiosos, que s’hi sumaren en aquest emotiu acte.

I la cirereta, immillorable, fou quan el dissabte 18 de setembre, la FSMCV durant la XI Gala de la Música Valenciana celebrada a València, ens atorgà el premi Euterpe a la millor publicació de l’any 2010. Guardó entregat de mans dels amics Ernest Llorens i Salvador Astruells. 

Sant Jordi, la festa dels llibres

El 23 d’abril és la diada de Sant Jordi, patró dels cavallers de la Corona d’Aragó i també, festa grossa al Principat i a les viles d’Alcoi i Banyeres de Mariola. Ara bé, aquesta celebració d’ençà el 1929, ha esdevingut en la festa del llibre, i més recentment, ha derivat en dia internacional del llibre. Paga la pena recordar com prohoms de les lletres internacionals com Miguel de Cervantes, William Shakespeare o Josep Pla, també celebren en eixa data el seu obituari.  

Per tant, en aquesta diada màgica i històrica, el més assenyat és invertir uns calerons en un llibre. Des d’aquest xicotet raconet del ciberespai, vos recomanem el nostre refranyer El mirall pautat, però també d’altres treballs com En clau de festa, Temps de músics i capellans, o De les meues mans ha de morir.

Malgrat que si amb això de la crisi, les retallades, els desnonaments i l’atur, la butxaca va curta i estreta, et recomanem t’adreces a la teua biblioteca més pròxima, on sols clicant al catàleg col·lectiu de la Xarxa de Lectura Pública Valenciana (XLPV) els podràs trobar tots, i a més de franc.

I que visca Sant Jordi!!!

Filologia italo-madrilenya

Ara farà qüestió d’una vintena de dies, ens trobàvem en la villa y corte, ço és, la capital del Reino. El motiu del viatge estigué a cavall entre la feina i el plaer, perquè retrobar el passat entre papers vells sempre ha estat una cosa que m’ha atret. I si aquest plaer de guanyar-li la mà a l’alzheimer, es complementa amb els típics entrepans de calamars, les visites al Retiro, Atocha, el Prado o la BNE, encara pot acabar millorant substancialment.

Ara bé, una nit mentre sopàvem en un restaurant napolità a la zona de Moncloa, un cambrer ens preguntà mig en italià i mig en castellà, per la nostra procedència geogràfica. Valencians, contestàrem, llavors s’estranyà, tot afirmant que parlàvem com si fórem catalans. A mi  la pregunta em descol·locà, pel que li vaig respondre que ambdós pobles parlàvem la mateixa llengua, amb xicotetes variants dialectals. El cambrer ens dugué el sopar, mentre nosaltres seguirem xiuxiuejant en el català de València.

Ara bé, allò se’m quedà al cap. I sols al cap d’una setmana, quan en un bar del Cap i Casal prenia cafè, vaig albirar a conèixer els dubtes filològics d’aquell cambrer estranyat, doncs jo era l’únic en aquell indret que parlava el valencià. En eixe moment em vingué al cap els esforços normalitzadors de tantes i tantes persones, i com s’ha endarrerit en els darrers tres lustres en la potenciació i defensa de la nostra llengua. Llavors, amb el cafè agre en la gola, vaig pagar llançant a l’auditori un sonor i castís, adéu!!

Obrim les Portes de la Vall

El proper dissabte 20, realitzem la visita guiada a Quatretonda dintre del projecte d’Obrim les Portes de la Vall. Aquest es tracta d’una aposta pel turisme d’interior, dirigida des de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d'Albaida, i que serveix per donar a conèixer a propis i foraster la riquesa patrimonial que guarden els pobles de la nostra estimada Vall Blanca.

Al respecte paga la pena visitar els nostres pobles i fruir de les experiències visuals i gastronòmiques que al darrere d’elles s’amaguen. Fet i fet, recorde perfectament el primer cop en què participàrem a ca nostra en aquest esdeveniment. En acabar, molts dels visitants locals, agraïren la nova visió que havien adquirit de la història i el patrimoni artístic de ca nostra.

Aquest any, el roder Batiste “El Marcat”, ens servirà de pretext per redescobrir els nostres edificis més destacats. Així a les 10,30 hores ens concentrarem en Ca la Vila, i tot seguit visitarem l’església parroquial dels Sants Joans, per a continuació endinsar-nos pel carrer Nou, el peculiar eixample quatretondí, d’on agarrant el carrer Finet ens dirigirem a la Font Vella per finir la visita. I després, en acabar, a l’ombra de les Escoles Noves, gaudirem d’un refrigeri amb queviures locals. L’hora aproximada d’acabada seran les 12,45 hores, perquè qui vullga tinga temps encara de visitar el Mercat, la Cooperativa o la resta d’establiments locals.

Una activitat molt recomanable, sobretot pels que la desconeixeu. Per tant, vos esperem!!

Entrevista sobre “El mirall pautat”

El darrer dimecres 3 d’abril l'Ateneu Musical Schola Cantorum de la Vall d'Uixó presentava la seua revista anual, el vintè número en concret. Que una publicació periòdica vinculada a una societat musical celebre vint publicacions, cal dir, és motiu d’alegria i satisfacció per sí mateix, ja que és mostra d’entrega i treball per la comunitat.

I més enllà de donar-los l’enorabona als amics de La Vall d’Uixó, cal apuntar com en les seues pàgines, hom trobarà l’entrevista que Joan Montón Segarra ens féu referida al nostre llibre “El mirall pautat”. Paga la pena agrair l’esforç de Joan, en una vesprada plena d'ensurts de tota mena, perquè el resultat ha estat més que encertat.

La revista en qüestió fou presentada en el marc de les festes dedicades a Sant Vicent Ferrer en la Vall d’Uixó, i qui vullgué pogué adquirir el nostre treball. Ací a continuació, vos fem el tats de la mateixa.

Freistaat València

De fa temps tinc un pensament, que no me’l trac del cap. Aquest, dia rere dia, em rondina sense abandonar-me. El motiu de la meua obsessió, va lligada a tot el merder socioeconòmic en què ens han ficat els nostres estimats polítics, amb les seues miraculoses estratègies inviables basades en la rajola i els grans esdeveniments; amb el seu lideratge destacat en mil i una corrupteles judicials; i amb un sistema financer fallit i engolit per la bombolla.

Fet i fet, ara és el moment de superar la nostrada i malsana picabaralla entre Madrid i Barcelona. Així, el millor, serà situar-nos seriosos amb la cara llavada i el monyo fet, en comunió amb Berlin. Sí, sí, l’única solució passa per l'anexió a Alemanya, com un Länder més!!

D’ençà el València C.F. i el Llevant U.E. jugaran a la Bundeslliga, les decisions polítiques ja no es prendran a las Cortes sinó al Reichstag, els escolars, a l’igual que fem mans i mànegues per aprendre anglès, farem lo propi amb l’alemany, i tots plegats celebrarem l’Oktoberfest. Llavors València serà més europea que mai, serem la Baviera del sud, mentre desfilaran sota la porta de Brandenburg falleres i esquadres morocristianes, i els nostres germans alemanys coparan Marina d’Or i les platges de Gandia.

Potser així, els valencians ens encomanarem menys bovalar i més cultura pel treball. Tal vegada així dependrem un pèl de la moral centreeuropea, i acabarem estimant més la nostra terra, la nostra llengua i el nostre país. O tal vegada, al remat, això siga impossible, com diuen els nous valencians del nord: Nicht das Unmögliche verlangen! 

Noves presentacions en Alfarrasí, Carcaixent i Benirredrà

Abril és considerat com el mes dels llibres i la lectura, sent un moment perfecte per pedres llegint un llibre i invertint uns pocs euros en la nostra llengua. Així, pas a pas, anar defensant-la com a llengua de cultura, de literatura i d’investigació.

En aquest mes reivindicatiu, estarem primerament en Alfarrasí. Ací la societat Instructivo Musical juntament amb la seua banda juvenil, tot sota les ordres del mantenedor Fede Vidal, ens acompanyaran per donar-nos aixopluc el proper divendres 12 a les 19,30 hores.

La segona de les presentacions serà a Carcaixent, en concret al Conservatori Professional "Mestre Vert", on de la mà del mestre Ramon García, juntament amb els alumnes de tercer d’Harmonia i sisè d’Història de la música, estarem el proper el dimecres 17 a les 17,30 hores.

I una tercera organitzada per la Biblioteca de Benirredrà, aquesta serà en l'Aula de Cultura de l'ajuntament situada a la plaça de l'Ajuntament núm 1, el proper divendres 19 a les 19,30 hores.

Totes les presentacions seran d'entrada lliure, hauran llibres per tothom, i pels que el vulguen, dedicat inclòs. Així, vos esperem sense escuses!!!

El doctor Joan Baptista Benavent (1703-1769)

Quan hom s’acosta a la investigació històrica, l’objectiu primigeni és el de lluitar contra l’oblit i recuperar el passat. Malgrat ser sabedors de què el passat no existeix, és temps finit, acabat, incognoscible i sense presència física actual.

Fet i fet quan cerquem personatges d’altres èpoques, sempre ens agrada trobar figures amb les quals compartim alguna característica pròpia, ja siga ideològica, geogràfica o laboral. I encara fruïm més, si ens identifiquem amb les seues vivències i les seues peripècies vitals. Però, també, de vegades la documentació ens descobreix personatges grisos, que per aquest fet, tampoc deuen ser desatesos i condemnats a l’oblit.

Aquest, potser, el cas del doctor Joan Baptista Benavent, quatretondí il·lustre del set-cents valencià. Professor a la Universitat de València, oficial al servei de l’arquebisbe Andrés Mayoral i canonge a la Catedral de València. Alhora que tomista radical i figura antiil·lustrada, que prosperarà gràcies al seu treball i perseverança, però també, pel seu posicionament ideològic i la seua proximitat als principals ressorts escolàstics de poder al Cap i Casal.

Figura polièdrica i conflictiva, que ha passat sense pena ni glòria, i que rescatem de la mà de la revista Anales Valentinos, per deixar memòria de la seua existència.

Foc de falla

Ja han finit les gran panatenees valencianes, amb els seus actes d’exaltació i els seus monuments cars i despersonalitzats, mancats la majoria d’ells, de la punyent crítica social dels anys 1930. Jo, perdoneu, però no ho acabe d’entendre. Serà que soc d’un poble menut de comarques, i això d’invertir una pila diners per bastir un monument que acabarà cremat, fet foc de falla, no m’entra en el cap!

Al temps que no deixa de sorprendrem la part sonora, amb el seu ample repertori musical farcit de títols clàssics com La Fallera camina pa’ lante, Maricon el qui no bote o L’Amapola, tot barrejat amb el Valencia de Lope i alguna interpretació, mancada d’assajos, de El Fallero de Serrano.

I la cirereta, apoteòsica i immillorable, amb una fallera embolicada amb la seua banda, amb la enseña nacional inclosa, sentint el per ofrenar interpretat per Francisco. I arribat el flamege a l’aire, tota emocionada caiguda desmaiada, mentre el president i la fallereta la venten, la massa aborronada aplaudeix histriònicament i un músics uniformat, ho mira tot bocabadat. Formidable!!! 

Primer Concert d’Exaltació de la Música Festera amb la Unió Musical d’Alcoi

Diumenge 10 de març, s’encetava al Teatre Calderón de la ciutat d’Alcoi, el cicle institucional dels Concerts d’Exaltació de la Música Festera, els quals obrin les portes a les properes festes de Moros i Cristians de Sant Jordi.

Al respecte ha estat un goix i una gran il·lusió, que la Unió Musical d'Alcoi, comptés amb mi per fer de mantenidor d’aquest primer dels concert fester, que en les setmanes vinents, continuaran la resta de societats musicals alcoianes.

Un concert, que ha volgut recuperar l'antiga filosofia dels abans anomenats de “repàs de pasdobles i marxes”, on s’oferí un programa amb una selecció de les composicions que s’interpretaran en les properes festes morocristianes, com la fanfàrria Alatriste de Roque Baños, la marxa cristiana Llebeig de Saül Gómez i la marxa mora Als Xaparros de José Rafael Pascual Vilaplana.

El concert serví a més, per retre un homenatge al mestre José Maria Ferrero Pastor, on el seu fill, Daniel Ferrero Silvaje, personalitat musical nominada per a la direcció de l'Himne de Festes d'aquest any 2013, dirigí dues peces composades pel Mestre, la marxa mora UMDA i el pasdoble Brisas del Clariano.

Aquest esdeveniment s’acompanyà de la interpretació dels pasdobles Yakka de José Rafael Pascual Vilaplana, A mi Muro de Francisco Esteve Pastor, i Andrés contrabandista d’Óscar Navarro González; les marxes mores Nostalgia mora de Gonzalo Blanes Colomer i Abencerrajes (Tardes de Abril) de Amando Blanquer Ponsoda; les marxes cristianes Picadilly Circus, de José Vicente Egea Insa i Eleazar de Rafael Mullor Grau. I finalment, l'Himne de Festes del mestre Barrachina, amb el qual conclogué el concert entre vítols i aplaudiments.

Els nous reptes de l’associacionisme bandístic

El fet musical valencià, el nostre associacionisme bandístic, és un fenomen polièdric, que té en els músics al seu principal ressort. Però paga la recordar com ells, no sols són el seu únic element. Directius, socis, directors, compositors, editors i impressors, gestors culturals, professors, pedagogs, investigadors,... són també agents que formem part de l’engranatge de les nostres societats musicals.

El moviment bandístic valencià, enceta la novella centúria en un procés de debat i de repensament del que històricament s’ha segut, del que s’és en l’actualitat, i del que es vol ser en el futur.

Certament vivim temps angoixosos, on la crisi se’ns mostra com una espasa de Damocles al damunt de la societat valenciana. Però al respecte, també cal dir, com aquesta fallida multiorgànica que ara ens aturmenta els somnis, fa anys que és arrossegada per les societats musicals valencianes.

“Valencia tierra de músicos”, és una màxima que tots els polítics han emprat en algun moment de la seua carrera. Però més enllà d’aquesta, tenim com la història contemporània ens demostra com l’establishment mai ha valorat el fet diferencial i identificatiu que suposen les nostres societats musicals, i a l’igual que passa amb la llengua, aquesta realitat acaba sent convertida en un element jocfloralesc, en una presència pseudo-folklòrica.

Les societats musicals, la nostra cultura en general , o la nostra llengua, no són concebuts com actius o valors culturals; ni com a elements definidors de la marca València; ni són elements estratègics que cuidar o potenciar. La disbauxa valenciana dels darrers anys, basada en la rajola i la política dels grans esdeveniments, ens demostra com el nostre fenomen no ha interessat en les gran línies mestres dels nostres estimats líders polítics.

Ara estem collats. Ara la desesperació ens fa bullir la sang. Però hem d’estar tranquils, puix la crisi no acabarà amb el nostre moviment associatiu. Ara bé, sí pot condicionar-lo, i força, en les generacions futures. D’ahí la importància de seure, debatre i acostar postures com les plantejades en la mesa redona organitzada pel Museu Valencià d'Etnologia de València, a l’ombra de l’exposició Arriben Bandes, sota el títol “Nous reptes de l’associacionisme bandístic”.

Som conscients com la redempció davant la crisi, sols ens serà revelada gràcies al treball en comú de tots plegats, i mitjançant la unió dels nostres esforços. També sembla com, el futur dels nostre col·lectiu, passa per la professionalització i per l’assumpció del paper com dador de serveis de qualitat. Puix les nostre societats musicals són alhora, centres artístics, culturals i d’esbarjo, llocs per a la socialització i també, d’aprenentatge del llenguatge musical.

Actes com aquest, dissortosament són poc vinculants, sols serveixen de reafirmació pels assistents, perquè l’endemà seguirem vivint en la mateixa problemàtica realitat. Però almenys, serveixen per bastir les sinèrgies necessàries per dur a terme el canvi, i mantindre encesa, la flama de l’esperança.

PS: I meravellosa i berlangiana metàfora de la realitat, on mentre  dintre la Sala Dos de la Casa de la Beneficència un pessic de persones reflexionaven sobre el futur del nostre col·lectiu, tot cercant una novella resposta epistemològica, a fora, ensordien els pasdobles interpretats en directe per una banda, mentre a bombo i platerets, el president provincial inaugurava, amb pompa i circumstància a la Sala d’Alfons el Magnànim, una exposició taurina.

El futur de les societats musicals

Dijous 7 de març, al Museu Valencià d'Etnologia de València, i emmarcat dintre del cicle de conferències organitzades a l’ombra de l’exposició Arriben Bandes, li toca el torn a la mesa redona “Nous reptes de l’associacionisme bandístic”.

En ella Josep Francesc Almeria (president de la FSMCV), Joan Seguí (director del MVE), Anabel Llorens (Omnes Band) i Rafael Garcia Vidal (vocal de la Asociación Nacional de Directores de Banda), sota la moderació de Frederic Oriola Velló, intentaran traure aigua clara de quin és el futur del sector.

Entre dels elements a debatre, es tractarà el paper de les Escoles de Música; el lloc on queda la Llei de la música valenciana en relació a la reforma que suposa Culturats; el paper de les noves tecnologies; o els models de finançament. Qüestions ben presents al sector, dintre de l’actual context de retallades institucionals i de crisi econòmica.

La mesa redona es durà a terme a les 19 hores, a la Sala d’Alfons el Magnànim, situada a la Casa de la Beneficència, al carrer la Corona núm. 36 de València, sent a més, d’entrada lliure.

Què més dóna tot!!!

Dèficit galopant, desnonaments i suïcidis hipotecaris, crisis econòmica, fallida financera, retallades brutals, atur rampant, fugida de joves titulats,... Tot això ja dóna igual, tot això ja és pretèrit, tot això ja no importa, perquè arribats a març podem gaudir de les mascletades diàries, i ploga o neve, els valencians ja tenim a tocar les sacrosantes Falles, les grans panatenees contemporànies.

Què més dóna que la caixa estiga escurada, i que polítics de tots els colors s’entrebanquen en les portes dels jutjats perquè no hi caben alhora. Ara toca anar a la plaça de l’Ajuntament. I després, ne pas probleme, després vindran més dies de Gaiates, i de Moros i Cristians, i de Fogueres, i de festes Majors, i de nits de revetlla.

Amics meus, què més dóna tot!!! Vaja el món a fer punyetes!!! Senyor pirotècnic, ja pot començar la mascletada!!! Jo mentrestant, vaig a veure si comence a dependre alemany, per si de cas.