Recomanem: No em diga això

Sempre que presente a aquest autor m’agrada començar de la mateixa manera. Sico Fons és el pseudònim literari de Francesc Antoni Asensio Fons. Un amic i escriptor de Tavernes de la Valldigna, de la veïna comarca de la Safor.

A Quatretonda ja el coneguem puix ha vingut a presentar algunes de les seues obres. Entre elles podem citar Un estiu a l’infern (La Busca Edicions, 2010), Humors agres (Edicions del Bullent, 2012) o la recopilació d’articles d’opinió Genocidi (in)visible (Voliana Edicions, 2012).

A ell li agrada afirmar que degut a certa tirada a la badana i a la mandra deixà els estudis. Ara bé la manca d’aquesta educació acadèmica no li impossibilita per ser  un lector empedreït i un escriptor incansable. A hores d’ara ja atresora una abundant producció formada per novel·les, narrativa breu i articles.

Al meu parer i no em canse mai d’afirmar-ho, el seu estil literari el situaria a cavall entre la desesperança existencial de Charles Bukowski i l’estima a la terra de Toni Cucarella.

No em diga això (Edicions La Xara, 2015), es tracta d’una recopilació de disset textos breus amb diverses extensions. De xicotetes píndoles farmacològiques de temàtica variada que ens descriuen des de la brutalitat de les guerres, fins al poder catàrtic del desamor, la perplexitat, l’estranyesa o el desfici que provoca la realitat actual en l’ésser humà. Necessitem agarrar-nos com siga a alguna cosa sòlida que done sentit a les nostres vides; el problema, potser, és que sovint aquestes coses solen ser com els claus roents. Ens cremen.

  

 

Barcelona

Fa un parell de setmanes vaig decidir aventurar-me a descobrir Barcelona. Feia anys que tenia aquesta assignatura pendent i en un exercici de coneixença em vaig plantar en un Talgo a la Ciutat Comtal. Dos eres les premisses bàsiques: visitar les Rambles i passejar pel parc Güell. I paga la pena dir que m’embadalí.

Perdre’s pel barri Gòtic a l’aixopluc de la Catedral i del Palau Reial. Vagar amunt i avall per Montjuïc als peus del Museu Nacional de Catalunya i de la Ciutat Olímpica. Visitar les restes arqueològiques del Born i camejar pel parc de la Ciutadella. Contemplar la Sagrada Família i fer-se selfies sota l’Arc de Triomf i de l’estàtua de Cristòfol Colom van ser una gran experiència turística.

Certament la situació política de l’Estat, amb l’actual buit de poder, ha convidat a tindre aparcada la qüestió sobiranista catalana. Ara bé m’encuriosí contemplar el nombre desorbitat de senyeres i estelades que acaramullaven els carrers barcelonins. No vaig ataüllar cap finca que no lluís algun d’aquests símbols identitaris i reivindicatiu.

Llàstima que l’establishment econòmic i polític del nostre Estat no vulga entendre aquest assumpte. No tinc cap mena de dubte que si s’arbitrés una solució a la quebequàs o a l’escocesa l’assumpte es resoldria en favor dels sectors unionistes. Ara bé Madrid no és Londres ni Ottawa, pel que eixe plantejament dialogant és impossible a ulls dels governants que habiten la villa y Corte.

Certament una gran estada. Immillorablement acompanyat amb un dels millors guies que he conegut, qui amb paciència i temprança em descobrí una ciutat meravellosa. Tot un plaer.

La “Cosa Seua”

Lladres que entreu per Almansa no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d'ella governeu… De fa dies he decidit reduir el consum d’informatius i magazins d’opinió política, perquè de veure el sainet dels amics populars se'm regiren els budells.

Que si han dissolt el grup de l’ajuntament de València, que si Marcos Benavent l’exionqui dels diners, que si CIEGSA, que si IMELSA, que si la Diputació,... Un gran espectacle berlanguià exemple de com funcionava la gestió pública a la Valencia del Cid.

Ara podem posar el crit al cel, arrancar-nos les vestidures i fer com si no sabérem res, quan era públic i notori del modus operandi d’aquest senyors. Als valencians se’ls han furtat els diners a mans plenes. Una corrupció institucionalitzada i un sistema caciquil ha estat el que ha predominat en esta terra.

No caben el llistat interminable d’escàndols que han liderat els nostres dirigents. No som conscients, ni crec que ho pugem ser mai, puix a tot el que està passant s’ha de sumar la Gürtel, el Noos, la visita del Papa, la Formula 1, Terra Mítica, RTVV, VAERSA, etcètera, etcètera, etcètera. Que tothom tinga clar que els recursos són limitats i que els nostres líders han privatitzat el guany i ara socialitzen el deute. No ha estat una crisi ha estat una estafa.

Vergonya que no n’hi ha!!

PS: Farà cosa d’uns mesos vaig coincidir pel carrer amb l’exalcalde de Xàtiva i expresident provincial. Lluïa un vestit ben elegant i un gran puro. Era Joe Pesci en Goodfellas o en Casino. No tinc dubtes que la propera pel·lícula de mafiosos de Martin Scorsese la faran a ca nostra.