ORIOLA VELLÓ, Frederic: Temps de músics i capellans: L’influx del motu proprio Tra le sollicitudini a la diòcesi de València (1903-1936), (Bitàcola Musical; 2), València: Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, 2011
El 22 de novembre de 1903, el papa Pius X, sorprenia tot l’orbe catòlic amb
la publicació del motu proprio Tra le sollicitudini sobre la música
sagrada. Aquest text pretenia reformar la música religiosa per a què recuperés
l’esplendor del passat, condemnant els vicis que sofria i alliçonant sobre quin
era el veritable camí a seguir, sent al remat un document imprescindible per
conèixer l’evolució de la música religiosa durant la contemporaneïtat.
Però aquesta dada, que en un principi podria ser vista com llunyana en el
temps i l’espai, cal relacionar-la però, amb el paper que a ca nostra exercirà
l’església catòlica fins la dècada de 1960, especialment a les zones rurals, on
aquesta institució era l’encarregada de regular les pràctiques morals i
litúrgiques, establir el calendari de treball i el de les festivitats, i servir
com a epicentre de la comunitat.
Doncs en aquesta societat l’església tindrà molt a dir, sobretot en la seua
relació amb el moviment associatiu musical dels nostres pobles. Bandes de
música, cors religiosos, rondalles, orfeons... acabaran establint una relació
amb l’estament eclesiàstic, interactuant, col·laborant unes vegades
voluntàriament i enfrontant-se acaloradament d’altres. Així en aquest context
social, l’anunci reformador impulsat pel papa Pius X no podia passar
desapercebut, ja que una reforma que pretenia ser universal, tard o d’hora havia
d’acabar arribant a les nostres comarques.
Fet i fet el present treball ens serveix per acostar-nos a les
repercussions que aquesta reforma musical tindrà a la diòcesi de València, una
de les més grans de l’Estat espanyol, tot estudiant els seus efectes en l’arc
cronològic entre 1903 i 1936, on identifica els tres col·lectius que sofriran
de ple la mesura, com seran els capellans diocesans, les bandes de música i els
cors religiosos.
El treball queda estructurat en huit apartats: els dos primers serveix com
a introducció tant de la metodologia emprada, com d’esbós de la relació existent
al segle XIX entre les societats musicals i l’estament eclesiàstic. El tercer,
quart i cinquè apartats aborden les repercussions dintre de l’església
valenciana, amb la creació de la Comissió diocesana de música sagrada com a
entitat garant de la reforma; les transformacions experimentades en la docència
de la música religiosa a la Universitat Pontifícia de València- Seminari
Diocesà; i finalment, presentant la situació de la música en el marc dels
capellans diocesans, un conjunt heterogeni conformat tant pels defensors de la
reforma, com pels opositors, així com d’altres que l’assumpte no els generava
ni fred ni calor. El sisè apartat, mostra la situació en que quedà
l’associacionisme bandístic arran d’aquest document, entitats que fins eixa
data acompanyaven la litúrgia i que d’ençà quedaran prohibides. Mentre al setè s’aborda
l’influx sobre els cors religiosos, on cal destacar la prohibició explícita de
la participació de les dones als mateixos, gènere predominant en esta classe
d’agrupacions musicals. Clou el treball un ample annex documental, amb
diferents textos relacionats, així com diverses decisions de la Comissió diocesana
de música sagrada, o un llistat amb informació biogràfica sobre els capellans
músics que estaven en actiu a la diòcesi.
L’objectiu final serà el de constatar la profunditat que la reforma acabarà
assolint en la diòcesi de València, l’evolució que s’experimentarà, i els
suports i detractors que sorgiran a l’ombra de la mateixa.
