Arribat març esclata la primavera valenciana. Certament ha
estat un hivern estrany i suau. Una espècie de continuació tèrmica de la tardor.
Potser l’oratge està boig o sols és el maleït canvi climàtic. També potser que
el temps reflexe el sainet que els polítics del nostre Estat protagonitzen cada
dia en els mitjans informatius... Sainet que per cert, cada vegada m’avorreix
més!
M’agraden les primaveres. Sempre se m’han entoixat que
són un temps d’esperances i de nous projectes. València resplendeix com feia
anys. Segurament siga la meua visió subjectiva però la trobe més bonica que
mai. De fa un temps vaig decidir aventurar-me a descobrir la ciutat amb ulls de
turista, aixina que aprofite ratets perduts per visitar algun dels seus
raconets amagats.
Sense anar més lluny, ahir a més d’assistir a la
sacro-santa mascletada i camejar per la ciutat, aprofitàrem per visitar la
restaurada església de Sant Nicolau. Una gran experiència. Asseguts en un dels seus
bancs vam contemplar bocabadats eixe sostre barroc acaramullat de sants i
imatges celestials. Al cap d’una estona emergírem al carrer Cavallers sobre-informats
i atarantats amb l’anomenada “Capella Sixtina Valenciana”.
Certament València la trobe espectacular. Potser siga la
meua visió subjectiva de la ciutat o de la vida. Potser siga, simplement,
perquè estàs tu. Però xe, m’encanta
aquesta primavera valenciana...
