Aquesta setmana el nostre blog ha superat la barrera psicològica que suposen els mil primers clics. Les persones sempre acabem donant significació màgica als números, i aquest sempre és especial.
El fet d’escriure és una batalla inacabable. D’una banda està parir la idea primigènia i tirar-se a l’arena per desenvolupar el projecte coste el que coste. Però es pot afirmar que al remat, aquesta és la fase més agradable, per onanista i orgàstica, puix és a continuació quan comencen els veritables maldecaps. Cercar una editorial que li interesse el projecte; alinear-se còsmicament amb el maquetador perquè el resultat siga abellidor a la vista; encetar la infinitat de correccions d’estil i ortogràfiques; arribar finalment a la primera maquetació; trobar la portada desitjada; retornar a les correccions i els viatges per agarrar del coll al maquetador; i finalment la prova impresa. I llavors, com en un vals vienès, repetir el fraseig de correccions, viatges i cremors.
Al cap de la correguda arriba un dia que ix el producte acabat, però com en una maledicció veterotestamentària segueix la lluita, ara amb nous fronts, perquè aquest no el coneix ningú i cal anunciar-lo i publicitar-lo. Així comencen les cridades a mitjans; els mailings a uns i a d’altres; els enviaments postals amb llibres i cartes laudatòries sense resposta; les presentacions aparaulades que s’allarguen en el temps; i eixos comentaris necròtics que diuen: clar com és en català, el mateix en anglès o castellà funcionaria millor; clar com vivim en un país tant petit... Ai sí, xicotet i ben barrat perquè res se n’escape, diria jo...
Sense res més, moltes gràcies pel primer miler de clics i també a tota la gent que ens segueix al facebook!!
