Aquesta setmana era el meu desig
escriure un post per concelebrar la festivitat de tots els músics, però els
atemptats de París la veritat ens han somogut l’ànima.
La barbàrie ens genera en el bell
mig d’occident una sensació agra de por i histèria. Sense anar més lluny esta
setmana al rodalies que em condueix al Cap-i Casal pujà en Carcaixent o Alzira
un musulmà. Un home de mitjana edat amb la característica barba llarga i vestit
amb pantalons bombatxos, thobe o túnica blanca i barret o taquiyah.
L’home sols volia sentar-se, però des del mateix moment en què entrà al tren es
féu el silenci. Tothom el mirava de reüll quan caminava vagó amunt i avall
cercant un seient lliure. Al remat trobà un racó on acomodar-se mentre seguíem
observant-lo amb certa atenció irracional, al temps que el rodalies feia camí
sota l’alba del novell dia.
Aquest tipus d’assassinats ens
generen força angoixa i ens demostren com de vulnerables som. Aquests terroristes
gihadistes no paren de fer barbaritats ben regrosses i no tinc cap mena de
dubte que acabaran cuits en napalm i fòsfor blanc gràcies l'aliança de
les superpotències militars. Ara bé em preocupa que el pànic comence a calar en
l’ànima d’occident i ens endinsem cap a una realitat distòpica i orwelliana, on
en nom de la seguretat, se’ns puguen retallar les llibertats.
Amics meus, em dol París!!.
PS: Passeu bona festivitat de
Santa Cecília tots els músics i fruïu de la bellesa de viure la vida amb
melodies, harmonies, bemolls i sostinguts. Vivons la musique mes amis!!