Sota aquest títol, roman un manifest signat pels treballadors de l’Institut Valencià de la Música (IVM), publicat ara que aquest ens va a desaparèixer, absorbit pel nou holding Culturart de la Generalitat Valenciana.
L’Institut Valencià de la Música, naixé a l’ombra de la Llei valenciana de la música, una norma que malgrat ser de bestreta una bona pensada, val a dir, com des de l’any 1998 no li s’ha tret el suc que hagués segut necessari. Des de la meua visió, aquesta llei sols ha servit per a dos objectius, d’una banda tancar la boca a la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, amb una mesura de jocfloralisme i pseudofolklorisme jurídic; i d’altra, donar aixopluc legal a aquesta institució. Al respecte cal puntualitzar com, l’IVM dintre de les seues limitacions (la majoria de vegades per les dèries dels respectius Consellers), s’ha convertit en un puntal del moviment musical valencià, i la seua desaparició significa un greu daltabaix.
Ara bé, tampoc ens devem estranyar de la majoria de coses que passen al nostre país. Des de 1995 els nostres líders, han ostentat el poder omnímode per gràcia de les urnes, i ells han decidit que l’objectiu estratègic que devíem seguir era el del turisme de sol i platja, la política dels grans esdeveniments i la rajola. El resultat el tenim a la vista, on hem passat de ser l’enveja, de ser l’eix de la prosperitat -segons ens deien ara i adés-, a ser líders en corrupció, en balafiar els recursos públics, i en escurar la caixa de la Generalitat Valenciana.
Ara tot són problemes, tot s’ha de replantejar, tot s’ha de retallar, i en aquest descobriment de l’austeritat pressupostaria, resulta que la música ens sobra. Sempre he tingut clar que el fet diferencial musical valencià, mai ha estat la priorita del Consell ni ha format part de la seua agenda, a l’igual que la llengua o la cultura. Per tant, no ens devem estranyar de res del que ens passe als músics i als valencians.
Per tant, ànims als amics de l’Intitut Valencià de la Música, i per extensió a tots els valencians, d’ara endavant sols ens queda el dret al renec, o potser, ni tant sols això.
