Potser la música és, de totes les creacions artístiques, la més abstracta i, per tant, la més genuïnament humana. Si arts com la pintura o l’escultura o l’escriptura es basen principalment en sentits com la vista, la música, en canvi, trau la seua arrel en “matèries” tan invisibles i poc precises com són els sons. Qui pot interpretar objectivament el sentit d’un so? O els del conjunt de sons convertits en harmonia? Tal vegada això fa que aquest art —gairebé tan antic com la Humanitat— haja de ser necessàriament subjectiu en la seua essència.
Organitzar els sons i els silencis en el temps; i dotar aquests d’unitat, continuïtat i coherència. Vet aquí el perquè d’aquest art que, probablement és el més universal de tots. Més que la poesia o la literatura en general —condicionades per la distància que marquen les diferents llengües i cultures—, i és possible que més que, fins i tot, la pintura o l’escultura. La música, en essència, no té fronteres, ni lingüístiques, ni —gosaríem dir— culturals.
El mot “música” ens ve del grec a través del llatí de les antigues muses o heliconíades, que eren divinitats que inspiraven les arts de l’escriptura i la música. El seu objectiu, la recerca de la perfecció i la bellesa. Quasi res.
I després d’aquest petit —i espere que no gaire pedant— preàmbul, parlaré del llibre que volem presentar hui ací i dels seus autors. “El mirall pautat”.
Aquesta obra com ben bé diu el seu subtítol, pretén ser i és un recull d’expressions i parèmies musicals en la tradició popular valenciana; i els responsables d’aquesta recopilació són Amparo Blas Núñez i Frederic Oriola Velló; ella de Llutxent i ell de Quatretonda.
Aquest treball és el fruit d’una beca d’investigació del valencià de part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (Generalitat Valenciana) i compta, a més a més, amb un pròleg del professor, acadèmic i expert en dialectologia catalana Emili Casanova Herrero. I com ben bé diu en aquest prefaci el professor Casanova, València és “un país de músics”, tant a nivell popular com professional. I si això és així, a la força ens feia falta una obra com aquesta, en la que Frederic Oriola Velló —músic, historiador i especialitzat en la història de la música— i Amparo Blas Núñez —mestra d’escola i d’EPA— arrepleguen centenars d’aforismes, refranys, dites, parèmies o versets en la llengua dels valencians.
Sabem, perquè se’ns ha repetit fins la sacietat, que València és una país que estima la música. Sí, açò és un tòpic, però ja sabem què és el que succeeix amb els tòpics, que estan basats en la veritat, en una realitat social que ningú no pot negar.
No sabem —o almenys jo ho ignore— com seria aquesta realitat musical durant l’Edat Mitjana o el Renaixement, però el que sí que coneixem és que l’antic Regne de València, a partir sobretot del segle XIX, va esdevenir un lloc on la música es vivia com a cosa pròpia, com a cosa connatural a l’ésser humà. Per descomptat que aquest fenomen social no va ser mai exclusiu d’aquestes terres, i per descomptat també, que aquesta forma d’entendre la música pel poble valencià no podia ser d’una altra manera que en la seua vessant diguem-ne més popular i inculta; però el que és clar i segur és que, de llavors ençà, es pot afirmar sense temor d’exagerar que no existeix al País Valencià cap poble sense la seua respectiva tradició musical amb els seus cantaors, dolçainers i tabalaters, ballaors o sobretot bandes de música. Potser molts dels ací presents deuen recordar que per exemple a Tavernes (un poble no tan gran), van arribar a haver-hi en temps de la República dos bandes de música en contínua rivalitat: el Rabo i el Tapó).
I si açò és així, a la força ha de quedar reflectit aquest sentir musical en la llengua parlada al carrer; és a dir, en les frases fetes, en les locucions, en les parèmies o els refranys.
I açò és exactament aquest llibre, com ja hem dit adés: un recull de parèmies i frases fetes relacionades amb la tradició musical popular d’aquest poble.
No ens enganyem, però, els valencians, com a bon poble mediterrani que som, estimem, sobretot, la festa; i la música, com les falles, els moros i cristians, les fogueres de Sant Joan, i tantes altres manifestacions lúdico-artístiques, no són més que el medi o si es prefereix l’excusa per arribar a gaudir-ne. En termes dels clàssics grecs i filosòfics gosaríem dir que som un poble més dionisíac que apol·lini.
O dit d’una altra manera més popular i clara: no cal que ens bufen l’orella per a tindre una bona excusa que ens permeta reunir-nos i divertir-nos; perquè això és el que som, un poble de combois, un país de comboiadors.
I això és així, pense jo, perquè per damunt de tot, estimem la vida, la gent i l’alegria; per a bé i per a mal. Podem semblar sovint intranscendents, superficials i, fins i tot, bròfecs i incultes, però també podem ser i som alegres, càlids, acollidors i humans, molt humans; a voltes massa humans i tot.
Però contradictoris fins la follia com som, també cal dir que tal vegada no hi ha un poble en tot el planeta que treballe tant per la festa; o que se la prenga tan seriosament. La festa, en certa manera, ens és sagrada... I que no ens la furte ningú, xe!
Així doncs, ací teniu un llibre que pretén —jo crec– mostrar-nos la part més melòdica de la nostra realitat social i històrica en forma, com ja he dit i repetit, de parèmies i frases fetes.
Gaudiu-ne doncs!
