Recomanen: ¡Biba la banda!

El darrer agost emergia al ciberespai el present blog, amb l’objectiu primigeni de donar a conèixer el nouvingut treball El mirall pautat. Però ja des del principi, a les seus pàgines començàrem a implementar nous continguts, servint d’ençà de plataforma per publicitació d’altres llibres, anunci d’esdeveniments i altaveu d’opinions.

A continuació, passem a incorporar-hi una nova proposta de recomanacions de recursos que ens agraden, ja siguen en format bibliogràfic, ja siguen en audiovisual o web. Fet i fet, comencem amb la pel·lícula ¡Biba la banda!, dirigida l'any 1987 per Ricardo Palacios. Una comèdia amb final feliç, ambientada en la Guerra Civil i protagonitzada per algunes cares ben conegudes del cinema espanyol com Alfredo Landa, Pepe Sancho o Antonio Ferrandis. En ella, es mostra les peripècies i els desgavells d’un grup de músics militars nacionals, en les vespres de la realització d’un important concert davant de les autoritats del règim i els seus aliats europeu.

La pel·lícula, que segueix una tònica humorista i presenta abundants llicències fílmiques, reflexa també la vida en aquet tipus d’unitats, amb la combinació dels assaigs i els actes castrenses, amb la seua participació al cicle festiu de localitats i la seua vinculació amb les societats musicals civils. A més, ens retrata la sociologia d’aquestes entitats, que agrupaven d’una banda músics que pretenien desenvolupar una carrera professional ad hoc, front a d’altres que cercaven en elles les seues avantatges.

Un film sense pretensions, apte per passar una bona estona, i a més, dels pocs ambientats en un entorn bandístic. I per concloure, un tastet, en concret del xantatge que el tinent Campos li fa al falangista Urquiza: O sea que no hay forma de convencerte. Entonces te contaré la historia de un musiquillo con mucha ambición, que se metió en el Ejército para tener un trabajo seguro, se hizo más rojo que nadie y dirigió bandas del Frente Popular. Pero cuando en su país se lió una ensalada de tiros, qué crees que hizo, desertar, luchar por su ideales, no, sobrevivir. Enmascaró su pasado, se apuntó a organizaciones patrióticas y consiguió dirigir bandas fascistas. En resumen, se hizo de derechas de toda la vida. (...) Un fotógrafo muy rojo, consiguió estas preciosidades que llegaron a mis manos por casualidad. Un mitin con Largo Caballero! Dirigiendo la banda puño en alto! Urquiza, besando a la Pasionaria!.

Benavent, nou bisbe de Tortosa

A les 12 en punt del divendres 17 de maig, era proclamat monsenyor Enrique Benavent Vidal, nou bisbe de Tortosa. Un nomenament que es feia a alhora en el Vaticà, la sala del Tinellet del Palau Episcopal de Tortosa, i al Palau de l’Arquebisbat de València.

Un Benavent emocionat, i acompanyat per l’arquebisbe Carlos Osoro, ha dirigit unes paraules al públic que omplia a vessar la Sala del Tron. En un discurs realitzat majoritàriament en valencià, ha donat les gràcies als companys i familiars, i ha demanat perdó per les faltes comeses, a més d’explicar l’evangeli del dia, en concret el de Sant Joan 21,15-19. Al respecte també, aquest passatge coincideix amb el del dia de la seua ordenació pel papa i beat Joan Pau II.

Certament, el seu nom feia temps que sonava en les darreres ternes episcopals per cobrir les prelatures d’Eivissa, Osca i Solsona, però al remat, ha estat diòcesis de Tortosa la que rebrà el novell ministeri del de Quatretonda. Des d’aquest raconet del ciberespai, aprofitem per donar la nostra més sentida enhorabona a monsenyor Benavent.

L’entrevista a LevanteTV

El darrer mes d’agost de 2012, començàvem el camí per donar a conèixer el llibre El mirall pautat i també, poc a poc, el nostre blog anava prenent forma. Així, si el dimarts 28 d’agost fèiem la premier en Quatretonda, l’endemà dimecres, érem convidats al programa La Mar Salà de LevanteTV.  

Ara, gràcies als amics de LevanteTV, recuperem aquella entrevista per gaudi de tothom.

Jose Rafael Pascual en Arriben Bandes

Dimecres 8 de maig, al Museu Valencià d'Etnologia, el compositor Jose Rafael Pascual Vilaplana participava en el cicle de conferències de l’exposició Arriben Bandes, amb la xerrada titulada “La música festera de moros i cristians: Aproximació a la història d’un gènere bandístic”.

Jose Rafael, és un dels compositors, directors i pedagogs que més descollen en la defensa del moviment bandístic valencià. Amb una carrera farcida d’èxits i reconeixements internacionals en el món de la direcció i la composició, és també un apologeta dels gèneres festers morocristians. Cal recordar com, fou alma mater i president fundador de l’Associació de Compositors de Música de Moros i Cristians (ACMMIC) entre els anys 2001 i 2004.

Més enllà de la seua biografia oficial, que hom pot trobar a la seua web, cal assenyalar que, el que passa amb José Rafael, és una mostra del característic i peculiar meninfotisme de barraqueta fallera, que disortosament adoleix la societat valenciana, sempre àvida de mirar-se el melic mentre desatén els seus actius i valors culturals. El mateix José Rafael, amb el que fa i el que ha aconseguit, si hagués naixcut a Hospitalet del Llobregat, Bilbao, A Corunya o Zamora, estic segur que la seua vida professional seria completament diferent, sent un personatge amplament respectat i reconegut pels seus conciutadans.

Pel que fa a la conferència, fou clarificadora i alliçonadora, on el de Muro féu un repàs als grans gèneres moroscristians i als seus compositors més representatius, tot relacionant-ho amb la història del món bandístic i simfònic europeu i nord-americà. La conferència no obvià els elements més espinosos i problemàtics vinculats amb la composició i la interpretació, així com el paper que juguen els festers i dels músics, on conclogué que actualment “s’escriu molta música però se’n composa poca”.

Tot un luxe de vesprada, on la trentena de persones que decidírem acudir a la Sala d’Alfons el Magnànim, rebèrem una dissertació magnífica d’un dels grans, a l’altura de figures com Camilo Pérez Laporta, Gustavo Pascual Falcó, José Maria Ferrero Pastor, Francisco Esteve Pastor o Amando Blanquer Ponsoda.

Reciprocitat¿?

I com si en una auca mitològica, de nou torna a estar als mitjans la “complicada” reciprocitat entre les senyals televisives de TV3 i C9.

El govern d’Alberto Fabra, almenys manifesta un tarannà diferent al del seu antecessor, ara bé, les senyes d’identitat són sagrades i inviolables. Sembla que el gran problema d’aquest país nostre, no és la corrupció institucionalitzada, ni l’atur creixent, ni la fallida del sector industrial,... No, el gran problema que ens fa badar com a poble, és que en l’oratge al canal veí, apareguen els territoris amb llengua i història compartida.

Ara diuen els governants de Barcelona i València que ja ho tenen clar, i sols falta que Madrid done el vist-i-plau concedint un tercer múltiplex a la Generalitat Valenciana. En bones mans queda el pandero, perquè com no érem prou, va i fem parir a la uela!!  

PS: Si sols una quarta part dels que volem la retornada de les emissions de TV3 a ca nostra, hagués demanat veure TeleMadrid, fa anys i panys que s’hi veuria sense problemes en esta nuestra comunidaz.

 

Recordant “En clau de festa”

La veritat ja ha plogut un poc d’allò, pel que sempre paga la pena rememorar els bons moments, perquè els dolents arriben sense cercar-los, de motu proprio.

Per tant volem recordar com, En clau de festa, naixia el 10 de gener de l’any 2005, sent un encàrrec d’investigació de part de l’Institut Valencià de la Música (IVM), amb l’objectiu de confeccionar un treball sobre la música festera valenciana. D’ençà vingueren moltes jornades de recerca als arxius, hemeroteques i biblioteques del País Valencià; moltes hores de redacció i correcció; molts esforços per regirar el nostre passat contemporani i traure-hi aigua clara. I al remat, després de mil i un maldecaps, el 3 de juny de 2010, albiràvem el primer d’aquells llibres.

Per la presentació d’aquell nouvingut, batejat per la premsa com “La Bíblia de la música festera”, decidírem cercar la companyia de la terra blanca valldalbaidina. Acte que es realitzà el dijous 29 de juny de 2010, a la seu de la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia d’Ontinyent.

Allí acudiren un bon nombre de les principals autoritats musicals del país. On a més del president de festers, Rafael Ferrero, es trobava la directora-gerent de l’IVM, Inmaculada Tomás Vert; així com l’alcaldessa d’Ontinyent, Lina Insa; el director, compositor i llavors president de l’Associació de Compositors de Música de Moros i Cristians (ACMMIC), Ramon Garcia Soler, qui a més ens féu el pròleg. A ells s’hi afegiren membres de la junta directiva de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), encapçalats pel president Josep Francesc Almeria; membres del politburó de l’ACMMIC; els càrrecs festers ontinyentins; la presidenta de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA), Mª Josep Garcia; juntament amb familiars, amics i curiosos, que s’hi sumaren en aquest emotiu acte.

I la cirereta, immillorable, fou quan el dissabte 18 de setembre, la FSMCV durant la XI Gala de la Música Valenciana celebrada a València, ens atorgà el premi Euterpe a la millor publicació de l’any 2010. Guardó entregat de mans dels amics Ernest Llorens i Salvador Astruells.