I com si no tinguérem
prou problemes els valencians, sent líders en retallades socials, pobresa
i desnonaments, amb la crisi aquesta
on ens han dut els grans esdeveniments i la política de balafiament, els
nostres dirigents no deixen de sorprendre’ns amb noves burraetes. Ara el
valencià, ja no és ni tant sols un dialecte del català, sinó que per no ser, no
és ni llengua romànica, puix ve de l’iber.
Així els bons homes estos, que també ens volen prohibir el topònim País
Valencià (i si escau, penalment), ho diuen i es queden més amples que alts.
Aquesta decisió
filològica no és a la babalà, cal lligar-la amb els atacs a la
llengua en les Illes Balears de mà del govern de Bauzà, o la invenció del
novell LAPAO a la franja de l’Aragó. Paga la pena relacionar-la d’una banda amb
la dèria jacobita del centralisme estatal per fotre les llengües que no són el
castellà, mentre a ca nostra, els líders sempre li trauen rèdits
electorals al discurs blaver i secessionista.
Llàstima que, amb
la que ens cau al damunt, l’única eixida dels nostres estimats líders siga desempolsar
del fons de l’armari la batalla de València contra el criteri de la comunitat científica, de les universitats,
del seny, i de la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua. Com digué el nostre rei fundador, Vergonya, cavallers vergonya!!!
PS: Adobem la
nostra opinió, amb una fotografia de la presentació del Diccionari Català-Valencià-Balear, a la València franquista el 1951 amb el mestre Manuel
Sanchis Guarner al capdavant. En plena dictadura, la llengua sembla, encara no
era el problema!!
