Sembla que l’esperit menifontista
i l’ànima festiva del poble valencià, no ens deixa veure la tempesta de trons i
llamps que tenim al damunt. Fills d’un territori escorxat pels lladres, on les
paraules hiperbòliques i triomfalistes han deixat lloc a la més miserable de
les ressaques.
De moment ningú ens ha furtat ni
les taronges ni la paella, potser sí les esperances futures i l’orgull en la
defensa col·lectiva de llengua compartida. Poc a poc la llum del cresol hertzià s’apaga i per tot arreu manca l'autocrítica, l'autoreflexió, la ràbia
i la mala bava.
I mentre uns plorem farts, massa
són els qui aplaudeixen histriònica i irracionalment com habitadors d’una
orwelliana col·lectivitat. Hui més que mai és 1984. Hui més que mai tots som Winston
Smith.
Com els mohicans, als valencians catalanoparlants
sols ens resta esperar l’extinció... Doncs que es foten!!!
PS: Tancar mitjans de comunicació
a la Xina, Cuba i Veneçuela li diuen censura, a Blavència aplicació de la
llei... un bonic eufemisme!!!
