La locució
llatina gratia et amore Dei és
d’eixes màximes que alguns mai acabem de desempallegar-nos-la de les mans. És
ben curiós com aquesta sembla perseguir inexorablement a determinades
professions.
Quan hom va al
dentista, l’advocat, al notari, l’arquitecte o al farmacèutic ja sap de
bestreta que la broma li costarà de la butxaca. Tothom n’és sabedor que
aquestes professions liberals tenen un cost econòmic. Així l’usuari hi va amb
respecte i cura, puix d’una banda necessita urgentment d’ells i d’altra sap que
li escuraran la cartera.
Ara bé açò no
passa amb altres professions, com per exemple els historiadors. Els historiadors som una classe de
personatges que tot ho fem gratia et
amore Dei. Tothom té assumit que el que fem és perquè ens agrada. Clar
home! Fruïm de matinar i anar als arxius per buscar unes dades amagades que es
resisteixen a ser trobades i a ningú importen, a bussejar en llibres polsosos, a pagar i
plorar per veure publicades algun dia les nostres palles mentals.
Al remat el
nostre treball acaba sent un simple pseudofolklorisme, que sols importa en
ocasions puntuals de l’any i que es paga amb aplaudiments, perquè tothom sap
que allò ho fem perquè ens agrada!!!
Potser el
problema de fons és que en l’actual postmodernitat els estudis humanístics
estan completament infravalorats i els presenten a la societat com
prescindibles. Tal vegada siga que nosaltres no gaudim d’un poderós col·legi
professional que defense els nostres interessos. Potser és que hem de tocar més
amb els peus a terra i reivindicar que la terra és de qui la treballa. O
simplement hem de començar a bescanviar aquesta màxima llatina per un altra,
perquè com en l’encontre del Quixot i els galiots “tantas letras tiene un no como un sí”.
PS: Malgrat que
pitjor estan els amics de la filologia
catalana, perquè qualsevol fill de veïna n’és de filòleg i gran
entès en les diferències dialectals entre el català oriental i l’occidental...
