Perpinyà

Ara fa un pessic de dies que vaig decidir pèrdrem per les terres de la Catalunya Nord. Dintre de la cosmovisió pancatalanista, els territoris del Rosselló i la Cerdenya formen part del nostre domini lingüístic. Unes comarques cedides a França en virtut del tractat dels Pirineus de 1659. Administrativament estan integrades dintre del departament de Pirineus Orientals i adscrites a la Regió de Llenguadoc-Rosselló. 

Feia temps que m’atreia la idea de visitar Perpinyà i per extensió la regió. Certament m’he quedat amb ganes de més i carrejar per Montpeller, Narbona i Tolosa. Tot el que he vist m’ha encisat, puix tant Perpinyà com Carcassona o Cotlliure tenen un encant màgic i especial.

Pel que fa a la presencia del català a la zona l’he trobada força minoritària. Certament els carrers romanen identificats en ambdues llengües, la bandera oficial és la quatribarrada i la propaganda turística departamental es defineix com le Pays Catalan. Ara bé, la majoria de catalanoparlants amb els qui vaig interactuar eren naturals del Principat o del País Valencià. Els pocs residents que s’esforçaven en catalanejar ho feien en un patuès quasi indesxifrable. En això l’Estat francès, tant el borbònic com el republicà, s’ha esforçat d’un mode combatiu i constant per homogeneïtzar i eliminar totes les mostres culturals característiques i peculiars.

Una gran estada d’enllà els Pirineus, que també ha servit per refrescar el francès. Uns bons dies per recórrer carres, places i edificis amb sabor a l’antiga Corona d’Aragó.

PS: De vegades pense ucrònicament com ens hagueren anat les coses si al tractat d’Utrecht-Rastatt les potències hagueren dividit la monarquia hispànica... Si Castella haguera seguit en mans dels Borbons i Aragó amb els Aubsburgs, així nosaltres haguérem pogut seguir el nostre devenir històric.