Reciprocitat¿?

I com si en una auca mitològica, de nou torna a estar als mitjans la “complicada” reciprocitat entre les senyals televisives de TV3 i C9.

El govern d’Alberto Fabra, almenys manifesta un tarannà diferent al del seu antecessor, ara bé, les senyes d’identitat són sagrades i inviolables. Sembla que el gran problema d’aquest país nostre, no és la corrupció institucionalitzada, ni l’atur creixent, ni la fallida del sector industrial,... No, el gran problema que ens fa badar com a poble, és que en l’oratge al canal veí, apareguen els territoris amb llengua i història compartida.

Ara diuen els governants de Barcelona i València que ja ho tenen clar, i sols falta que Madrid done el vist-i-plau concedint un tercer múltiplex a la Generalitat Valenciana. En bones mans queda el pandero, perquè com no érem prou, va i fem parir a la uela!!  

PS: Si sols una quarta part dels que volem la retornada de les emissions de TV3 a ca nostra, hagués demanat veure TeleMadrid, fa anys i panys que s’hi veuria sense problemes en esta nuestra comunidaz.

 

Recordant “En clau de festa”

La veritat ja ha plogut un poc d’allò, pel que sempre paga la pena rememorar els bons moments, perquè els dolents arriben sense cercar-los, de motu proprio.

Per tant volem recordar com, En clau de festa, naixia el 10 de gener de l’any 2005, sent un encàrrec d’investigació de part de l’Institut Valencià de la Música (IVM), amb l’objectiu de confeccionar un treball sobre la música festera valenciana. D’ençà vingueren moltes jornades de recerca als arxius, hemeroteques i biblioteques del País Valencià; moltes hores de redacció i correcció; molts esforços per regirar el nostre passat contemporani i traure-hi aigua clara. I al remat, després de mil i un maldecaps, el 3 de juny de 2010, albiràvem el primer d’aquells llibres.

Per la presentació d’aquell nouvingut, batejat per la premsa com “La Bíblia de la música festera”, decidírem cercar la companyia de la terra blanca valldalbaidina. Acte que es realitzà el dijous 29 de juny de 2010, a la seu de la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia d’Ontinyent.

Allí acudiren un bon nombre de les principals autoritats musicals del país. On a més del president de festers, Rafael Ferrero, es trobava la directora-gerent de l’IVM, Inmaculada Tomás Vert; així com l’alcaldessa d’Ontinyent, Lina Insa; el director, compositor i llavors president de l’Associació de Compositors de Música de Moros i Cristians (ACMMIC), Ramon Garcia Soler, qui a més ens féu el pròleg. A ells s’hi afegiren membres de la junta directiva de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), encapçalats pel president Josep Francesc Almeria; membres del politburó de l’ACMMIC; els càrrecs festers ontinyentins; la presidenta de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA), Mª Josep Garcia; juntament amb familiars, amics i curiosos, que s’hi sumaren en aquest emotiu acte.

I la cirereta, immillorable, fou quan el dissabte 18 de setembre, la FSMCV durant la XI Gala de la Música Valenciana celebrada a València, ens atorgà el premi Euterpe a la millor publicació de l’any 2010. Guardó entregat de mans dels amics Ernest Llorens i Salvador Astruells. 

Sant Jordi, la festa dels llibres

El 23 d’abril és la diada de Sant Jordi, patró dels cavallers de la Corona d’Aragó i també, festa grossa al Principat i a les viles d’Alcoi i Banyeres de Mariola. Ara bé, aquesta celebració d’ençà el 1929, ha esdevingut en la festa del llibre, i més recentment, ha derivat en dia internacional del llibre. Paga la pena recordar com prohoms de les lletres internacionals com Miguel de Cervantes, William Shakespeare o Josep Pla, també celebren en eixa data el seu obituari.  

Per tant, en aquesta diada màgica i històrica, el més assenyat és invertir uns calerons en un llibre. Des d’aquest xicotet raconet del ciberespai, vos recomanem el nostre refranyer El mirall pautat, però també d’altres treballs com En clau de festa, Temps de músics i capellans, o De les meues mans ha de morir.

Malgrat que si amb això de la crisi, les retallades, els desnonaments i l’atur, la butxaca va curta i estreta, et recomanem t’adreces a la teua biblioteca més pròxima, on sols clicant al catàleg col·lectiu de la Xarxa de Lectura Pública Valenciana (XLPV) els podràs trobar tots, i a més de franc.

I que visca Sant Jordi!!!

Filologia italo-madrilenya

Ara farà qüestió d’una vintena de dies, ens trobàvem en la villa y corte, ço és, la capital del Reino. El motiu del viatge estigué a cavall entre la feina i el plaer, perquè retrobar el passat entre papers vells sempre ha estat una cosa que m’ha atret. I si aquest plaer de guanyar-li la mà a l’alzheimer, es complementa amb els típics entrepans de calamars, les visites al Retiro, Atocha, el Prado o la BNE, encara pot acabar millorant substancialment.

Ara bé, una nit mentre sopàvem en un restaurant napolità a la zona de Moncloa, un cambrer ens preguntà mig en italià i mig en castellà, per la nostra procedència geogràfica. Valencians, contestàrem, llavors s’estranyà, tot afirmant que parlàvem com si fórem catalans. A mi  la pregunta em descol·locà, pel que li vaig respondre que ambdós pobles parlàvem la mateixa llengua, amb xicotetes variants dialectals. El cambrer ens dugué el sopar, mentre nosaltres seguirem xiuxiuejant en el català de València.

Ara bé, allò se’m quedà al cap. I sols al cap d’una setmana, quan en un bar del Cap i Casal prenia cafè, vaig albirar a conèixer els dubtes filològics d’aquell cambrer estranyat, doncs jo era l’únic en aquell indret que parlava el valencià. En eixe moment em vingué al cap els esforços normalitzadors de tantes i tantes persones, i com s’ha endarrerit en els darrers tres lustres en la potenciació i defensa de la nostra llengua. Llavors, amb el cafè agre en la gola, vaig pagar llançant a l’auditori un sonor i castís, adéu!!