Ara farà qüestió d’una vintena de dies, ens trobàvem en la villa y corte, ço és, la capital del Reino. El motiu del viatge estigué a cavall entre la feina i el plaer, perquè retrobar el passat entre papers vells sempre ha estat una cosa que m’ha atret. I si aquest plaer de guanyar-li la mà a l’alzheimer, es complementa amb els típics entrepans de calamars, les visites al Retiro, Atocha, el Prado o la BNE, encara pot acabar millorant substancialment.
Ara bé, una nit mentre sopàvem en un restaurant napolità a la zona de Moncloa, un cambrer ens preguntà mig en italià i mig en castellà, per la nostra procedència geogràfica. Valencians, contestàrem, llavors s’estranyà, tot afirmant que parlàvem com si fórem catalans. A mi la pregunta em descol·locà, pel que li vaig respondre que ambdós pobles parlàvem la mateixa llengua, amb xicotetes variants dialectals. El cambrer ens dugué el sopar, mentre nosaltres seguirem xiuxiuejant en el català de València.
Ara bé, allò se’m quedà al cap. I sols al cap d’una setmana, quan en un bar del Cap i Casal prenia cafè, vaig albirar a conèixer els dubtes filològics d’aquell cambrer estranyat, doncs jo era l’únic en aquell indret que parlava el valencià. En eixe moment em vingué al cap els esforços normalitzadors de tantes i tantes persones, i com s’ha endarrerit en els darrers tres lustres en la potenciació i defensa de la nostra llengua. Llavors, amb el cafè agre en la gola, vaig pagar llançant a l’auditori un sonor i castís, adéu!!
