De fa temps tinc un pensament, que no me’l trac del cap. Aquest, dia rere dia, em rondina sense abandonar-me. El motiu de la meua obsessió, va lligada a tot el merder socioeconòmic en què ens han ficat els nostres estimats polítics, amb les seues miraculoses estratègies inviables basades en la rajola i els grans esdeveniments; amb el seu lideratge destacat en mil i una corrupteles judicials; i amb un sistema financer fallit i engolit per la bombolla.
Fet i fet, ara és el moment de superar la nostrada i malsana picabaralla entre Madrid i Barcelona. Així, el millor, serà situar-nos seriosos amb la cara llavada i el monyo fet, en comunió amb Berlin. Sí, sí, l’única solució passa per l'anexió a Alemanya, com un Länder més!!
D’ençà el València C.F. i el Llevant U.E. jugaran a la Bundeslliga, les decisions polítiques ja no es prendran a las Cortes sinó al Reichstag, els escolars, a l’igual que fem mans i mànegues per aprendre anglès, farem lo propi amb l’alemany, i tots plegats celebrarem l’Oktoberfest. Llavors València serà més europea que mai, serem la Baviera del sud, mentre desfilaran sota la porta de Brandenburg falleres i esquadres morocristianes, i els nostres germans alemanys coparan Marina d’Or i les platges de Gandia.
Potser així, els valencians ens encomanarem menys bovalar i més cultura pel treball. Tal vegada així dependrem un pèl de la moral centreeuropea, i acabarem estimant més la nostra terra, la nostra llengua i el nostre país. O tal vegada, al remat, això siga impossible, com diuen els nous valencians del nord: Nicht das Unmögliche verlangen!
