El vent que se’ns enduu barranc avall

Hi ha una màxima que assegura com, allò que no ix als mitjans de comunicació no existeix. I aquesta reflexió ve a solfa del minso paper que la música bandística té als mitjans públics. De fa temps pense que es inversemblant com, sent la nostra música un dels trets identificatius del País Valencià, se li dediquen els minuts d’ones hertzianes que se li dediquen.

És vergonyós que, per poder gaudir de música bandística hagis de matinejar un dissabte o diumenge, per oir un programa en diferit on qualsevol peça es interrompuda a destall per un senyal horari, per la informació de l’estat de les carreteres o per qualsevol altre ensurt radiofònic. Ara bé, tampoc vull que el respectable pense que em queixe per quexar-me. Sort que encara la ràdio pública li dedica dues hores setmanals al nostre moviment, puix menys sort té el Rock en català, el simfonisme valencià o la música religiosa, aquests ni pruna!!

Certament allò que no vegem als mitjans, no sembla que degui existir, perquè si Fnac o El Corte Inglés presten una mínima atenció al nostre fet diferencial en les seues respectives seccions musicals, per què ho han de fer els nostres mitjans?. Ara bé, què passaria si fos a l’inrevés. Potser si es fera major predicament de la nostra cultura, la gent en consumiria més, en voldria més i n’exigiria la seua defensa, no¿?

Malgrat també som sabedors, que no serà ara quan els nostres mitjans prendran la bandera de la música valenciana. Ara és el temps de desballestar-los després de servir fidelment per censurar oposicions, difondre projectes faraònics i col·locar familiars i amics, perquè ara ens diuen que són inviables. I compte, això ens ho diuen els mateixos que els han gestionat i balafiat.
 

La darrera burraeta!!

I com si no tinguérem prou problemes els valencians, sent líders en retallades socials, pobresa i desnonaments, amb la crisi aquesta on ens han dut els grans esdeveniments i la política de balafiament, els nostres dirigents no deixen de sorprendre’ns amb noves burraetes. Ara el valencià, ja no és ni tant sols un dialecte del català, sinó que per no ser, no és ni llengua romànica, puix ve de l’iber. Així els bons homes estos, que també ens volen prohibir el topònim País Valencià (i si escau, penalment), ho diuen i es queden més amples que alts.

Aquesta decisió filològica no és a la babalà, cal lligar-la amb els atacs a la llengua en les Illes Balears de mà del govern de Bauzà, o la invenció del novell LAPAO a la franja de l’Aragó. Paga la pena relacionar-la d’una banda amb la dèria jacobita del centralisme estatal per fotre les llengües que no són el castellà, mentre a ca nostra, els líders sempre li trauen rèdits electorals al discurs blaver i secessionista.

Llàstima que, amb la que ens cau al damunt, l’única eixida dels nostres estimats líders siga desempolsar del fons de l’armari la batalla de València contra el criteri de la comunitat científica, de les universitats, del seny, i de la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua. Com digué el nostre rei fundador, Vergonya, cavallers vergonya!!!

PS: Adobem la nostra opinió, amb una fotografia de la presentació del Diccionari Català-Valencià-Balear, a la València franquista el 1951 amb el mestre Manuel Sanchis Guarner al capdavant. En plena dictadura, la llengua sembla, encara no era el problema!!

 

Recuperem “El mirall pautat” a La Sonora

No cal dir com, TV3, sempre s’ha caracteritzat per tenir una sensibilitat i una proximitat més que considerable amb la cultura i la llengua del país, tot presentant una programació ben allunyada del jocfloralisme y del pseudofolklorisme que impera en altres latituds, i on l’objectiu és cercar l’excel·lència i l’equilibri entre qualitat i difusió.

Entre la gamma de programes, cal destacar La Sonora, on tot siga dit, participa el quatretondí Pau Benavent, que s’emet al Canal 33, i versa sobre la música tradicional des d’un prisma folklòric i etnològic. Doncs bé, el darrer 1 d‘octubre tingueren a bé dedicar a El mirall pautat uns minutets de publicitat, en concret al minut 12,20 de programa. Pel que ara, hem pensat és un bon moment per recuperar-ho.

Moltes gràcies als amics de La Sonora, per tot!!!

 

Recomanem: Música, mestre!

Se’ns dubtes, el certamen de bandes de música de la Fira de Juliol, organitzat des de l’any 1886 al Cap i casal, ha esdevingut en una de les dèries recurrents de la musicologia bandística valenciana. Entre els treballs clàssic que es poden citar trobem el llibre commemoratiu d’Eduard López-Chavarri 100 años del Certamen (Ajuntament, 1986); la recopilació realitzada per Vicente Ruiz Monrabal en el recull de la Historia de las sociedades musicales de la Comunitat Valenciana (FSMCV, 1993); o més darrerament, l’obra atlàntica i quantitativa d’Alfredo Ruiz Cerveró, Una historia irrepetible en el mundo musical (Piles, 2011).

Ara bé, sent el fenomen bandístic un dels trets identitaris i diferenciadors del País Valencià, paga la pena recordar la minsa bibliografia al respecte que encara atresora el nostre moviment. I seguint aquesta afirmació, volem donar a conèixer un nou treball titulat Música, mestre! Les bandes valencianes en el tombant del segle XIX, realitzat per la doctora Elvira Asensi Silvestre (Llíria, 1981). Aquest, no és el típic llibre xovinista que es mira el melic, sinó més bé, se’ns presenta com un estudi seriós i acadèmic del moviment bandístic valencià durant la gènesi del Certamen valencià en les acaballes del vuit-cents.

Aquest treball és un tast de la tesi doctoral de la seua autora, qui a més d’exercir com a professora associada a la Universitat de València i a la Unitat de Turisme i Educació de Florida Universitària, rebé l’any 2011 el premi d’investigació Joan Coromines, patrocinat per la Societat Coral "El Micalet" de València, i ara ha estat publicat pel servei de Publicacions de la Universitat de València.

El llibre s’estructura en tres capítols: Música i societat en el segle XIX; La democratització de la cultura musical en el País Valencià; i, El Certamen de bandes. En ells, Elvira Asensi, posa en solfa el paper de les novelles societats musicals durant la contemporaneïtat, amb el triomf de la nova societat burgesa i liberal, així com el paper d’aquest tipus d’entitats en la forma de concebre el lleure i l’esbarjo, o en la difusió del simfonisme europeu a ca nostra.

Treball aquest emmarcat en la història social, que a més fa de bon llegir, pel qual el recomanem a tots els amants del nostre moviment associatiu.