Recomanem: El Guardià

A ca nostra, ço és, a les Comarques Centrals del País Valencià, la música festera morocristiana no sols és un acompanyament líric de festes, comparses i esquadres. Ací marxes mores, marxes cristianes i pasdobles acaben devenint per a la nostra col·lectivitat en veritable identitat nacional. Fet i fet una cosina meua no es cansa de repetir una i mil vegades, que si en qualsevol àgape, enllaç o dinar algú punxa una marxa mora,  ni tan sols siga el celebèrrim Paquito el Chocolatero, és just i necessari eixir i desfilar-lo, de la mateixa manera que a les terres d’enllà el Sènia passa amb les sardanes.

A més aquesta música nostra té l’afegit, que de la mà de la Festa, el seu corpus musical no para de créixer any rere any, gràcies al bon fer dels nostres compositors. És així com músics, festers i aficionats podem gaudir de perles com les que es troben al sí del CD El Guardià, enregistrat pel Cercle Musical Primitiva d'Albaida, sota la batuta de Saül Gómez i Soler, i amb producció de l’Obra Social de la Caixa d’Ontinyent. Al respecte resta apuntar, com aquest fou enregistrat al Teatre Echegaray d’Ontinyent l’11 de maig de 2013, i queda lligat a la Comparsa Asturs, d’on enguany sorgiran l’ambaixador i el banderer cristià de les properes festes ontinyentines.

Al seu interior hom podrà localitzar tres peces del seu director Saül Gómez, un dels joves compositors valldalbaidins amb major projecció, com són Schukran (MM, 2011), El Bote (PD) i El Guardià (MC, 2013); a les quals s’hi sumen peces de destacats compositors com Daniel Ferrero amb Cándido (MC, 2007); Miguel A. Sarrió amb Asturs d’Ontinyent (MC, 1995); Francisco Valor Llorens amb Cavallers de Llúria (MC, 2012); entre d’altres. 

Atenció especial mereix la marxa Andelma (MM, 2012), de la jove compositora de Guadassèquies Àngela Gómez Vidal, una de les poques dones que s’atreveix en la composició morocristiana, i a la qui li augurem un gran futur.

A l’amic Jesús Tarrasó Espí…

De fa temps, que em rondinava dedicar-li un xicotet raconet al ciberespai al quatretondí Jesús Tarrasó Espí. Aquest es tracta d’un conciutadà ben curiós, un cabet inquiet amb una ànima àvida de coneixement, i ben preocupat pel nostre patrimoni documental.

Paga la pena dir com un dels temes on ha despuntat l’autodidacta Jesús, ha estat en el món dels còmics, on el seu impuls vital l’ha conduït ha conèixer als dibuixants més prestigiosos de l’Estat, així com a col·laborar en diverses publicacions especialitzades. Però ara el que li lleva la son és la genealogia, allò dels arbres familiars, dels ascendents de setena i vuitena generació, i del plaer de retrobar les empremtes arxivístiques deixades durant el trànsit vital per familiars llunyans tant als quinqui libris, com en registres civils i protocols notarials.

Ara bé, una cosa que molts no saben, és la dèria del infrascrit per dedicar historietes, còmics o breus novel·les gràfiques a familiars i amics. La veritat, Jesús ha acabat creant un corpus artístic amb més de tres-centes historietes, on amb traços esquemàtics i vinyetes atapeïdes de text, conta aventures amb finals esperpèntics al més estil d’Ibàñez, o rememora els seus periples, sempre desventurosos, en arxius i biblioteques.

Un gran personatge l’amic Tarrasó!!!!

L’adéu al Mestre!!

Aquesta darrera matinada ha faltat el mestre i amic Pedro Joaquín Francés Sanjuán (Beneixama, 1951-2013), després de curta però accelerada malaltia.

El mestre Francés, és un dels grans de la música morocristiana i autor de títols amplament interpretats en el món de la Festa com Als Ligeros (MM), Te Deum (MC), Cid (MC), Entrada de bandas de Elda (PD) o Capellino (PD). Moltes d’aquestes composicions li han valgut els més prestigiosos premis de composició d’entitats com l’Associacio Sant Jordi d’Alcoi, la Unión Nacional de Entidades Festeras, la Societat de Festers Crist de l’Agonia d’Ontinyent o la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana entre moltes altres. També és soci fundador de l’Associació de Compositors de Música de Moros i Cristians (ACMMIC) i tresorer de la seua Junta Directiva.

Descansa en pau amic!!! Hui ens deixes amb llàgrimes per la teua marxa, però d’ençà devens en etern als nostres cors, perquè la teua obra i el teu poderós esperit per sempre més ens acompanyarà acaronant-nos el pas.  

Recomanem: Queridísimos verdugos

En aquest temps 2.0, és un goig balafiar l'estiu regirant pel Youtube, un entorn ben farcit de sorpreses fílmiques que poden fer les delícies dels cabets curiosos.

Fet i fet, volem citar el documental Queridísimos verdugos del director Basilio Martín Patino, i rodat l’any 1973. La pel·lícula en qüestió, ens presenta a tres personatges de baixa extracció sociocultural que exerceixen com a funcionaris de l’Estat, en concret com a botxins, o segons l’eufemisme emprat per ells mateixos com a executors de sentències o administradors de justícia. Es tracta d’Antonio López Sierra, Vicente López Copete i Bernardo Sánchez Bascuñana; el seu testimoni queda completat amb retalls periodístics, gravats, dibuixos, i testimonis de metges i juristes, que mostren una descripció de l’assassinat legat durant les acaballes de la Dictadura.

Aquest documental, necessàriament cal relacionar-lo amb la pel·lícula El verdugo de Luís García Berlanga. En ambdues produccions, els protagonistes presenten uns trets esperpèntics, tot defenent el garrot com l’única forma d’execució amb humanitat, dignitat i respecte, i on la filosofia feixista del botxí Bernardo Sánchez, està més pròxima a la comèdia berlanguiana que no pas al documental realista.

I malgrat que Pepe Isbert i Nino Manfredi fan més goig que els seus tres protagonistes, tots ells apareixen com a professionals de la mort, sense problemes ni qüestionaments morals, als qui sols els queda l’orgull per la feina ben feta  

Aquest documental, ben re bé pot complementar-se amb la visualització d’altres que també reflecteixen l’Espanya postfranquista com Canciones para después de una guerra (1971); Entre la esperanza y el fraude (1974); El desencanto (1976); La vieja memoria (1976); Caudillo (1977); Raza, el espíritu de Franco (1977); o El asesino de Pedralbes (1978).

Molt recomanable!!