Nassarre 30

Comencem el novell any donant difusió a una publicació que malgrat esperada, ja arribava amb un pèl de retard. Es tracta de Nassarre: Revista de musicología aragonesa que acaba de publicar el número corresponent a 2014.

Està clar que l’actual conjuntura de crisis econòmica ha somogut els ciments de la majoria d’entitats i col·lectius culturals de l’Estat espanyol. En aquest guirigall la Diputació Provincial de Saragossa sembla no ha esta una excepció. D’ahí el retràs en la publicació d’aquest número.

En les seues pàgines podreu trobar “Las bandes militares en la España de la Restauración (1875-1931)”. Es tracta d’un article on es posa en negre sobre blanc el desenvolupament legislatiu que s’operà al si de l’Exercit espanyol en relació a les bandes militars a l’ombra del Reial Decret de 10 de maig de 1875. Per descobrir com afectà aquesta mesura tant als Músics Majors com a la resta de músics militars i com evolucionà la seua situació laboral.

Amb el desig que siga de la vostra utilitat, aprofite la present per felicitar-vos el novell 2016 i desitjar-vos que vinga farcit d’experiències noves i positives.

Perpinyà

Ara fa un pessic de dies que vaig decidir pèrdrem per les terres de la Catalunya Nord. Dintre de la cosmovisió pancatalanista, els territoris del Rosselló i la Cerdenya formen part del nostre domini lingüístic. Unes comarques cedides a França en virtut del tractat dels Pirineus de 1659. Administrativament estan integrades dintre del departament de Pirineus Orientals i adscrites a la Regió de Llenguadoc-Rosselló. 

Feia temps que m’atreia la idea de visitar Perpinyà i per extensió la regió. Certament m’he quedat amb ganes de més i carrejar per Montpeller, Narbona i Tolosa. Tot el que he vist m’ha encisat, puix tant Perpinyà com Carcassona o Cotlliure tenen un encant màgic i especial.

Pel que fa a la presencia del català a la zona l’he trobada força minoritària. Certament els carrers romanen identificats en ambdues llengües, la bandera oficial és la quatribarrada i la propaganda turística departamental es defineix com le Pays Catalan. Ara bé, la majoria de catalanoparlants amb els qui vaig interactuar eren naturals del Principat o del País Valencià. Els pocs residents que s’esforçaven en catalanejar ho feien en un patuès quasi indesxifrable. En això l’Estat francès, tant el borbònic com el republicà, s’ha esforçat d’un mode combatiu i constant per homogeneïtzar i eliminar totes les mostres culturals característiques i peculiars.

Una gran estada d’enllà els Pirineus, que també ha servit per refrescar el francès. Uns bons dies per recórrer carres, places i edificis amb sabor a l’antiga Corona d’Aragó.

PS: De vegades pense ucrònicament com ens hagueren anat les coses si al tractat d’Utrecht-Rastatt les potències hagueren dividit la monarquia hispànica... Si Castella haguera seguit en mans dels Borbons i Aragó amb els Aubsburgs, així nosaltres haguérem pogut seguir el nostre devenir històric.

Almaig XXXI

Com cada any al mes de desembre arriba puntual la revista Almaig: estudis i documents. El darrer divendres la seu de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, acollia la presentació d’aquesta publicació que ja suma trenta-un números.

És un goig col·laborar amb els amics de La Nostra Terra un any més. Novament ix al mercat aquesta obra coral i miscel·lània que enriqueix els sabers i coneixença sobre la nostra comarca. En el nostre cas presentem “Els beneficiats músics i la Vall d’Albaida a l’ombra del motu proprio de 1903”. Un col·lectiu d’eclesiàstics músics que varen veure reformats el seu estatus al llarg del primer terç de la centúria.

Esperem que siga de la vostra utilitat.

PS: El lector avesat ja se n’haurà adonat de la manca de cites i notes, sembla que els follets nadalencs de la maquetació les han esvaïdes. Aixina que al proper any més i millor.