Sico Fons, és el pseudònim de Francesc Antoni Asensio Fons, escriptor oriünd de Tavernes de la Valldigna, a la veïna Safor. Ell sempre sol afirmar que, degut a certa tirada a la badana i la mandra, deixà els estudis i paradoxalment, ha tingut que treballar en una gran quantitat d’oficis diversos. Però en realitat on descolla, és en el camp la literatura. Prova d’aquest fet són el gran nombre de treball que atresora, com L'udol de la sirena (2001), Històries de la Vall (2003), La mort de la sirena (2003), Els crits de la follia (2004), Infants adormits (2005), Parelles imperfectes (2006), Portes tancades (2006), El desfici dels herois (2008), Un estiu a l'infern (2010) i Humors agres (2011). Al temps que ha aconseguit un bon pessic de premis de narrativa a tot l’espectre dels territoris de parla catalana, i a més, col·labora habitualment com articulista en diferents mitjans.
És aquesta darrera tasca de Sico, la d’articulista compromès, la que el duu a presentar-nos el seu darrer treball, Genocidi (in)visible: Escrits des de la Valldigna, editat per Voliana Edicions, i presentat al Saló d'Actes de Quatretonda el divendres 14 de desembre. Aquest es el títol d’un recull d’articles assagístics, on posa en solfa la situació actual que viu el nostre país, la nostra comunitat, el nostre Regne, perquè al remat, no hem d’oblidar, que més enllà de les sensibilitats i de la ideologia de cadascú, tots compartim el mateix entorn geogràfic.
Aquesta compilació de pensaments, van farcits de reflexió crítica i punyent amb la realitat que ens envolta, estant realitzats amb un llenguatge senzill i proper, com escrits al vol, per a ser entesos sense dificultat, on sols cal apretar i engolir.
Al respecte, hom pot criticar el seu estil senzill, mancat d’una elaboració exegètica o epistemològica. Però la societat valenciana, aletargada, inoculada i indiferent front a la corrupció o al balafiament de la cosa pública, necessita d’aquest tipus de reflexions d’urgència.
Sico Fons als seus textos, demostra una màxima que molts tenim assumida, i és que no sempre el problema és l’Estat jacobí, la Castella centralista (que també!), sinó més bé, la majoria de vegades el problema ens ve de la mà del propi poble valencià (en termes militars “foc amic”, però que mata igual que l’altre), amb la presència constant de l’autoodi i d’eixa vocació nostrada kamikaze i autodestructiva, ben adobada d’anticatalanisme i autocomplaença. La majoria de vegades, som els valencians els qui ens tirem pedres al terrat, els que acabem fent foc de falla amb els nostres actius i valors econòmics, socials o culturals, mentre plora una fallera o un capità moro, i una omnipresent banda de música interpreta València o Ximo.
També cal afirmar que, Genocidi (in)visible, és un text de tall fusterià. Tant l’estil, com el tarannà, com el punt de vista quirúrgic del seu autor, ens recorda la ploma del de Sueca. Paga la pena recordar com aquest any 2012, ha estat el del norantè aniversari del naixement de Fuster, però també el vintè de la seua mort i el cinquantè de la publicació de Nosaltres els valencians. Efemèrides aquestes, que han passat sense pena ni glòria per a la majoria dels valencians.
En definitiva, un llibre força recomanable i molt adient pels temps que corren.
.jpg)
