El fet musical valencià, el nostre associacionisme bandístic, és un fenomen polièdric, que té en els músics al seu principal ressort. Però paga la recordar com ells, no sols són el seu únic element. Directius, socis, directors, compositors, editors i impressors, gestors culturals, professors, pedagogs, investigadors,... són també agents que formem part de l’engranatge de les nostres societats musicals.
El moviment bandístic valencià, enceta la novella centúria en un procés de debat i de repensament del que històricament s’ha segut, del que s’és en l’actualitat, i del que es vol ser en el futur.
Certament vivim temps angoixosos, on la crisi se’ns mostra com una espasa de Damocles al damunt de la societat valenciana. Però al respecte, també cal dir, com aquesta fallida multiorgànica que ara ens aturmenta els somnis, fa anys que és arrossegada per les societats musicals valencianes.
“Valencia tierra de músicos”, és una màxima que tots els polítics han emprat en algun moment de la seua carrera. Però més enllà d’aquesta, tenim com la història contemporània ens demostra com l’establishment mai ha valorat el fet diferencial i identificatiu que suposen les nostres societats musicals, i a l’igual que passa amb la llengua, aquesta realitat acaba sent convertida en un element jocfloralesc, en una presència pseudo-folklòrica.
Les societats musicals, la nostra cultura en general , o la nostra llengua, no són concebuts com actius o valors culturals; ni com a elements definidors de la marca València; ni són elements estratègics que cuidar o potenciar. La disbauxa valenciana dels darrers anys, basada en la rajola i la política dels grans esdeveniments, ens demostra com el nostre fenomen no ha interessat en les gran línies mestres dels nostres estimats líders polítics.
Ara estem collats. Ara la desesperació ens fa bullir la sang. Però hem d’estar tranquils, puix la crisi no acabarà amb el nostre moviment associatiu. Ara bé, sí pot condicionar-lo, i força, en les generacions futures. D’ahí la importància de seure, debatre i acostar postures com les plantejades en la mesa redona organitzada pel Museu Valencià d'Etnologia de València, a l’ombra de l’exposició Arriben Bandes, sota el títol “Nous reptes de l’associacionisme bandístic”.
Som conscients com la redempció davant la crisi, sols ens serà revelada gràcies al treball en comú de tots plegats, i mitjançant la unió dels nostres esforços. També sembla com, el futur dels nostre col·lectiu, passa per la professionalització i per l’assumpció del paper com dador de serveis de qualitat. Puix les nostre societats musicals són alhora, centres artístics, culturals i d’esbarjo, llocs per a la socialització i també, d’aprenentatge del llenguatge musical.
Actes com aquest, dissortosament són poc vinculants, sols serveixen de reafirmació pels assistents, perquè l’endemà seguirem vivint en la mateixa problemàtica realitat. Però almenys, serveixen per bastir les sinèrgies necessàries per dur a terme el canvi, i mantindre encesa, la flama de l’esperança.
PS: I meravellosa i berlangiana metàfora de la realitat, on mentre dintre la Sala Dos de la Casa de la Beneficència un pessic de persones reflexionaven sobre el futur del nostre col·lectiu, tot cercant una novella resposta epistemològica, a fora, ensordien els pasdobles interpretats en directe per una banda, mentre a bombo i platerets, el president provincial inaugurava, amb pompa i circumstància a la Sala d’Alfons el Magnànim, una exposició taurina.
