Quan hom s’acosta a la investigació històrica, l’objectiu primigeni és el de lluitar contra l’oblit i recuperar el passat. Malgrat ser sabedors de què el passat no existeix, és temps finit, acabat, incognoscible i sense presència física actual.
Fet i fet quan cerquem personatges d’altres èpoques, sempre ens agrada trobar figures amb les quals compartim alguna característica pròpia, ja siga ideològica, geogràfica o laboral. I encara fruïm més, si ens identifiquem amb les seues vivències i les seues peripècies vitals. Però, també, de vegades la documentació ens descobreix personatges grisos, que per aquest fet, tampoc deuen ser desatesos i condemnats a l’oblit.
Aquest, potser, el cas del doctor Joan Baptista Benavent, quatretondí il·lustre del set-cents valencià. Professor a la Universitat de València, oficial al servei de l’arquebisbe Andrés Mayoral i canonge a la Catedral de València. Alhora que tomista radical i figura antiil·lustrada, que prosperarà gràcies al seu treball i perseverança, però també, pel seu posicionament ideològic i la seua proximitat als principals ressorts escolàstics de poder al Cap i Casal.
Figura polièdrica i conflictiva, que ha passat sense pena ni glòria, i que rescatem de la mà de la revista Anales Valentinos, per deixar memòria de la seua existència.
