Ja han finit les gran panatenees valencianes, amb els seus actes d’exaltació i els seus monuments cars i despersonalitzats, mancats la majoria d’ells, de la punyent crítica social dels anys 1930. Jo, perdoneu, però no ho acabe d’entendre. Serà que soc d’un poble menut de comarques, i això d’invertir una pila diners per bastir un monument que acabarà cremat, fet foc de falla, no m’entra en el cap!
Al temps que no deixa de sorprendrem la part sonora, amb el seu ample repertori musical farcit de títols clàssics com La Fallera camina pa’ lante, Maricon el qui no bote o L’Amapola, tot barrejat amb el Valencia de Lope i alguna interpretació, mancada d’assajos, de El Fallero de Serrano.
I la cirereta, apoteòsica i immillorable, amb una fallera embolicada amb la seua banda, amb la enseña nacional inclosa, sentint el per ofrenar interpretat per Francisco. I arribat el flamege a l’aire, tota emocionada caiguda desmaiada, mentre el president i la fallereta la venten, la massa aborronada aplaudeix histriònicament i un músics uniformat, ho mira tot bocabadat. Formidable!!!
