We Can: Poder o Podar

És ben curiós l’auge que d’un temps ençà a pres el moviment post-15M Podem, especialment després de les darreres eleccions europees. També em sobta com, ja no sols des del lobby del TDT Party, s’ataca fefaentment aquesta formació i als seus líders, els doctors Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero.

Sembla que aquests personatges són el dimoni emplomat, conxorxats amb l’eix del mal i que amb traïdoria ixen cada nit per segrestar xiquets i reduir-los a sagí. Me diverteix el sant benet que els descriu d’extrema esquerre, d’abertzales, de bolivarians i d’amics dels aiatol·làs. La veritat és que en el seu discurs diuen coses que cauen pel seu propi pes, com que qui la feta que la page, que cal prohibir les portes giratòries entre política-empresa, o que s’ha de controlar el poder desmesurat dels oligopolis,... Però la mare dels ous, és que aquest discurs topeta de ple amb eixe establishment que enfonsa les seues arrels en l’Espanya de la Primera Restauració de 1874. Eixe combinat de senyors totpoderosos amagats en ombres poc transparents, que viuen de la butxaca pública a cop del Boletín Oficial del Estado.

No sé, ja es vorà el recorregut dels amics del Podem, on arriben i què els deixen fer. Cal no oblidar que al remat, els mitjans on es publiciten també tenen amos poderosos, i en aquesta societat capitalista i postindustrial res és de bades, sols les cabotades dels frares.

 

PS: Molt xula la segona persona del plural del verb poder, malgrat que prefereixo l’homònima accepció del verb podar, ço és, esporgar la remulla.

 

En juliol, primer congrés d’AVAMUS

L’Associació Valenciana de Musicologia (AVAMUS) és una entitat sense ànim de lucre creada l’any 2005 amb l’objectiu de fomentar la investigació musical, promocionar l’estudi i la recuperació del patrimoni musical valencià i difondre'l. És dintre d’aquestes finalitats on desenvolupa tota una sèrie d’activitats com la revista digital QuaDriVium, les Jornades de Musicologia o l'assessorament en la realització d’esdeveniments musicològics i projectes audiovisuals.

Ara aquests bons amics en preparen una de grossa. En concret el primer congrés internacional que duu per títol “La música a la Mediterrànea Occidental: Xarxa de comunicació intercultural”, el qual tindrà lloc a la seu de la Societat Coral El Micalet de València entre els dies 23 i el 25 del proper mes de juliol.

La veritat és que el programa és d’allò més abellidor. Les jornades queden atapeïdes per més d’una trentena de comunicacions que abasten tots els camps de la musicologia, així com d’un bon pessic de conferències que adoben tres dies farcits d’actes. Entre ells cal destacar com dijous 24 a les 18,30 hores, s’entregarà el premi honorífic de musicologia 2014 a la Fonoteca de Materials-Vicent Torrent.

Lo dit, uns dies per gaudir de la bona companyia i ser alliçonats en aquesta passió nostra, on defugirem de pseudofolklorismes i fruirem de la ciència musicològica.

Un nou BQ: “Quatretonda, la lluita per un terme”

És un goig indescriptible veure com malgrat l’actual situació socio-econòmica, la Biblioteca Quatretondenca i els seus acòlits, es resisteixen a desaparèixer, mossegant amb força la vida i fent mans i mànigues per resistir el present tsunami.

El darrer dissabte 7 de juny, el Saló d’Actes acollí la presentació d’un nou BQ, fruit de l’estudi de l’historiador David Mahiques Alberola i titulat Quatretonda, la lluita per un terme. Se’ns dubte un treball que d’ençà serà de capçalera per recuperar la memòria del nostre passat històric.

En ell es posa en solfa el llarg contencions que començà a les acaballes del segle XVI i culminà en el segle XX. Demostrant el desig dels nostres avantpassats per aconseguir, defensar i ampliar el propi lebensraum. D’aquesta manera si vers 1588 Quatretonda conquerí un terme particular al Pla, amb els processos liberals i desamortitzadors del segle XIX l’amplià amb la Serra.

L’assumpte no ha de ser vist com un desig pres a la babalà. Fins fa poques dècades la Serra era una font de riquesa cabdal, vinculada a l’explotació de conreus, la pastura de ramats, l’extracció de fusta, la recol·lecció de queviures o l’activitat cinegètica. A més comprovem com Quatretonda comptà en tot aquest període amb una oligarquia que comandà aquest procés, aconseguint les dues grans fites col·lectives, el Privilegi Reial de 1587 i l’acotament d’un potent terme. És dintre d’aquesta elit, on cal assenyalar el paper que jugà el diputat José Benavent Osca, d’ençà un retrobat il·lustre conciutadà.

Un gran treball de l’amic David Mahiques dintre de la Biblioteca Quatretondenca, que a més enceta una nova sèrie batejada com Reial Privilegi. Des d’aquest raconet ciberespacial, la més sentida enhorabona!!!!

Damnatio Memoriae

Dintre del vast repertori d’institucions que conservaven els clàssics, hi ha una que sempre m’ha encongit l’ànima. Es tracta de la Damnatio memoriae o condemna de la memòria. La pràctica consistia en què a l’antiga Roma, el Senat decretava condemnar el record d’un enemic de l’Estat després de la seua mort. Llavors es procedia a eliminar tot allò que el recordés com imatges, monuments o inscripcions, arribant fins i tot a prohibir l’ús d’aquell nom.

Certament com a pràctica punitiva d’Alzheimer històric no estava malament. No sols s’esborrava a la persona, sinó també el seu record per donar la sensació que mai hagués existit. La veritat que el món de la memòria i l’oblit, com a element de reflexió, sempre m’ha atret i sols cal recordar una xicoteta aportació com és La memoria olvidada. Més encara al comprovar la força que una institució com aquesta ha tingut al llarg de la història. L’empraren els Romans, però també els Egipcis, els Venecians, els Nazis, els Soviètics, els Anarquistes i moltíssims més.

Però dies hi han més que llonganisses i la teoria del Caos ensenya fefaentment que res es pot predeterminar. Que li ho pregunten a l’emperador Caracal·la que de totes-totes volgué oblidar al seu germà Geta i malgrat tot, aquest s’ha convertit en un referent de llibre per descriure el poder maleït de la Damnatio memoriae.

Per acabar, Sant Agustí es preguntava “¿què és l’oblit sinó la privació de la memòria?”, però més encoratjadors em semblen els versos del mestre Mario Benedetti:

Hay quienes imaginan el Olvido

como un depósito desierto/ una

cosecha de la nada y sin embargo

el Olvido está lleno de memoria