És ben curiós l’auge que d’un temps ençà a pres el moviment post-15M Podem, especialment després de les
darreres eleccions europees. També em sobta com, ja no sols des del lobby del TDT Party, s’ataca fefaentment aquesta
formació i als seus líders, els doctors Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero.
Sembla que aquests personatges són el dimoni emplomat, conxorxats amb l’eix
del mal i que amb traïdoria ixen cada nit per segrestar xiquets i reduir-los a
sagí. Me diverteix el sant benet que els descriu d’extrema esquerre, d’abertzales,
de bolivarians i d’amics dels aiatol·làs. La veritat és que en el seu discurs
diuen coses que cauen pel seu propi pes, com que qui la feta que la page, que
cal prohibir les portes giratòries entre política-empresa, o que s’ha de controlar
el poder desmesurat dels oligopolis,... Però la mare dels ous, és que aquest
discurs topeta de ple amb eixe establishment que enfonsa les seues arrels en
l’Espanya de la Primera Restauració de 1874. Eixe combinat de senyors
totpoderosos amagats en ombres poc transparents, que viuen de la butxaca
pública a cop del Boletín Oficial del Estado.
No sé, ja es vorà el recorregut dels amics del Podem, on arriben i què els deixen fer. Cal no oblidar que al
remat, els mitjans on es publiciten també tenen amos poderosos, i en aquesta
societat capitalista i postindustrial res és de bades, sols les cabotades dels
frares.
PS: Molt xula la segona persona del plural del verb poder, malgrat que prefereixo l’homònima accepció del verb podar, ço és, esporgar la remulla.
