Dintre del vast repertori
d’institucions que conservaven els clàssics, hi ha una que sempre m’ha encongit
l’ànima. Es tracta de la Damnatio memoriae o condemna de la memòria. La pràctica consistia en què a l’antiga
Roma, el Senat decretava condemnar el record d’un enemic de l’Estat després de
la seua mort. Llavors es procedia a eliminar tot allò que el recordés com
imatges, monuments o inscripcions, arribant fins i tot a prohibir l’ús d’aquell
nom.
Certament com a pràctica punitiva d’Alzheimer
històric no estava malament. No sols s’esborrava a la persona, sinó també el
seu record per donar la sensació que mai hagués existit. La veritat que el món
de la memòria i l’oblit, com a element de reflexió, sempre m’ha atret i sols cal
recordar una xicoteta aportació com és La memoria olvidada. Més encara al comprovar la força que una institució com
aquesta ha tingut al llarg de la història. L’empraren els Romans, però també
els Egipcis, els Venecians, els Nazis, els Soviètics, els Anarquistes i
moltíssims més.
Però dies hi han més que
llonganisses i la teoria del Caos
ensenya fefaentment que res es pot predeterminar. Que li ho pregunten a
l’emperador Caracal·la que de totes-totes volgué oblidar al seu germà Geta i
malgrat tot, aquest s’ha convertit en un referent de llibre per descriure el
poder maleït de la Damnatio memoriae.
Per acabar, Sant Agustí es preguntava
“¿què és l’oblit sinó la privació de la memòria?”, però més encoratjadors em
semblen els versos del mestre Mario Benedetti:
Hay quienes imaginan el Olvido
como un depósito desierto/ una
cosecha de la nada y sin embargo
el Olvido está lleno de memoria
