El doctor Joan Baptista Benavent (1703-1769)

Quan hom s’acosta a la investigació històrica, l’objectiu primigeni és el de lluitar contra l’oblit i recuperar el passat. Malgrat ser sabedors de què el passat no existeix, és temps finit, acabat, incognoscible i sense presència física actual.

Fet i fet quan cerquem personatges d’altres èpoques, sempre ens agrada trobar figures amb les quals compartim alguna característica pròpia, ja siga ideològica, geogràfica o laboral. I encara fruïm més, si ens identifiquem amb les seues vivències i les seues peripècies vitals. Però, també, de vegades la documentació ens descobreix personatges grisos, que per aquest fet, tampoc deuen ser desatesos i condemnats a l’oblit.

Aquest, potser, el cas del doctor Joan Baptista Benavent, quatretondí il·lustre del set-cents valencià. Professor a la Universitat de València, oficial al servei de l’arquebisbe Andrés Mayoral i canonge a la Catedral de València. Alhora que tomista radical i figura antiil·lustrada, que prosperarà gràcies al seu treball i perseverança, però també, pel seu posicionament ideològic i la seua proximitat als principals ressorts escolàstics de poder al Cap i Casal.

Figura polièdrica i conflictiva, que ha passat sense pena ni glòria, i que rescatem de la mà de la revista Anales Valentinos, per deixar memòria de la seua existència.

Foc de falla

Ja han finit les gran panatenees valencianes, amb els seus actes d’exaltació i els seus monuments cars i despersonalitzats, mancats la majoria d’ells, de la punyent crítica social dels anys 1930. Jo, perdoneu, però no ho acabe d’entendre. Serà que soc d’un poble menut de comarques, i això d’invertir una pila diners per bastir un monument que acabarà cremat, fet foc de falla, no m’entra en el cap!

Al temps que no deixa de sorprendrem la part sonora, amb el seu ample repertori musical farcit de títols clàssics com La Fallera camina pa’ lante, Maricon el qui no bote o L’Amapola, tot barrejat amb el Valencia de Lope i alguna interpretació, mancada d’assajos, de El Fallero de Serrano.

I la cirereta, apoteòsica i immillorable, amb una fallera embolicada amb la seua banda, amb la enseña nacional inclosa, sentint el per ofrenar interpretat per Francisco. I arribat el flamege a l’aire, tota emocionada caiguda desmaiada, mentre el president i la fallereta la venten, la massa aborronada aplaudeix histriònicament i un músics uniformat, ho mira tot bocabadat. Formidable!!! 

Primer Concert d’Exaltació de la Música Festera amb la Unió Musical d’Alcoi

Diumenge 10 de març, s’encetava al Teatre Calderón de la ciutat d’Alcoi, el cicle institucional dels Concerts d’Exaltació de la Música Festera, els quals obrin les portes a les properes festes de Moros i Cristians de Sant Jordi.

Al respecte ha estat un goix i una gran il·lusió, que la Unió Musical d'Alcoi, comptés amb mi per fer de mantenidor d’aquest primer dels concert fester, que en les setmanes vinents, continuaran la resta de societats musicals alcoianes.

Un concert, que ha volgut recuperar l'antiga filosofia dels abans anomenats de “repàs de pasdobles i marxes”, on s’oferí un programa amb una selecció de les composicions que s’interpretaran en les properes festes morocristianes, com la fanfàrria Alatriste de Roque Baños, la marxa cristiana Llebeig de Saül Gómez i la marxa mora Als Xaparros de José Rafael Pascual Vilaplana.

El concert serví a més, per retre un homenatge al mestre José Maria Ferrero Pastor, on el seu fill, Daniel Ferrero Silvaje, personalitat musical nominada per a la direcció de l'Himne de Festes d'aquest any 2013, dirigí dues peces composades pel Mestre, la marxa mora UMDA i el pasdoble Brisas del Clariano.

Aquest esdeveniment s’acompanyà de la interpretació dels pasdobles Yakka de José Rafael Pascual Vilaplana, A mi Muro de Francisco Esteve Pastor, i Andrés contrabandista d’Óscar Navarro González; les marxes mores Nostalgia mora de Gonzalo Blanes Colomer i Abencerrajes (Tardes de Abril) de Amando Blanquer Ponsoda; les marxes cristianes Picadilly Circus, de José Vicente Egea Insa i Eleazar de Rafael Mullor Grau. I finalment, l'Himne de Festes del mestre Barrachina, amb el qual conclogué el concert entre vítols i aplaudiments.

Els nous reptes de l’associacionisme bandístic

El fet musical valencià, el nostre associacionisme bandístic, és un fenomen polièdric, que té en els músics al seu principal ressort. Però paga la recordar com ells, no sols són el seu únic element. Directius, socis, directors, compositors, editors i impressors, gestors culturals, professors, pedagogs, investigadors,... són també agents que formem part de l’engranatge de les nostres societats musicals.

El moviment bandístic valencià, enceta la novella centúria en un procés de debat i de repensament del que històricament s’ha segut, del que s’és en l’actualitat, i del que es vol ser en el futur.

Certament vivim temps angoixosos, on la crisi se’ns mostra com una espasa de Damocles al damunt de la societat valenciana. Però al respecte, també cal dir, com aquesta fallida multiorgànica que ara ens aturmenta els somnis, fa anys que és arrossegada per les societats musicals valencianes.

“Valencia tierra de músicos”, és una màxima que tots els polítics han emprat en algun moment de la seua carrera. Però més enllà d’aquesta, tenim com la història contemporània ens demostra com l’establishment mai ha valorat el fet diferencial i identificatiu que suposen les nostres societats musicals, i a l’igual que passa amb la llengua, aquesta realitat acaba sent convertida en un element jocfloralesc, en una presència pseudo-folklòrica.

Les societats musicals, la nostra cultura en general , o la nostra llengua, no són concebuts com actius o valors culturals; ni com a elements definidors de la marca València; ni són elements estratègics que cuidar o potenciar. La disbauxa valenciana dels darrers anys, basada en la rajola i la política dels grans esdeveniments, ens demostra com el nostre fenomen no ha interessat en les gran línies mestres dels nostres estimats líders polítics.

Ara estem collats. Ara la desesperació ens fa bullir la sang. Però hem d’estar tranquils, puix la crisi no acabarà amb el nostre moviment associatiu. Ara bé, sí pot condicionar-lo, i força, en les generacions futures. D’ahí la importància de seure, debatre i acostar postures com les plantejades en la mesa redona organitzada pel Museu Valencià d'Etnologia de València, a l’ombra de l’exposició Arriben Bandes, sota el títol “Nous reptes de l’associacionisme bandístic”.

Som conscients com la redempció davant la crisi, sols ens serà revelada gràcies al treball en comú de tots plegats, i mitjançant la unió dels nostres esforços. També sembla com, el futur dels nostre col·lectiu, passa per la professionalització i per l’assumpció del paper com dador de serveis de qualitat. Puix les nostre societats musicals són alhora, centres artístics, culturals i d’esbarjo, llocs per a la socialització i també, d’aprenentatge del llenguatge musical.

Actes com aquest, dissortosament són poc vinculants, sols serveixen de reafirmació pels assistents, perquè l’endemà seguirem vivint en la mateixa problemàtica realitat. Però almenys, serveixen per bastir les sinèrgies necessàries per dur a terme el canvi, i mantindre encesa, la flama de l’esperança.

PS: I meravellosa i berlangiana metàfora de la realitat, on mentre  dintre la Sala Dos de la Casa de la Beneficència un pessic de persones reflexionaven sobre el futur del nostre col·lectiu, tot cercant una novella resposta epistemològica, a fora, ensordien els pasdobles interpretats en directe per una banda, mentre a bombo i platerets, el president provincial inaugurava, amb pompa i circumstància a la Sala d’Alfons el Magnànim, una exposició taurina.