No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Aquesta fou la idea primigènia que em vingué al cap, la darrera setmana quan l’amic Juanvi em demanà que digués unes paraules el dia del seu enllaç. És més, en la mateixa demanda em puntualitzà, que per cap dels motius, volia que emprés mots grollers, ni expressions banals, ni fes cap referència a parts sexual, tant masculines com femenines.
Jo que soc un xic cregut i manat, llavors vaig recordar l’etern poema estellesià. Personalment soc un amant de l’obra del de Burjassot. De Vicent Andrés Estellés n’hi ha una màxima, que crec, ara ens és més necessària que mai, aquella de “Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”. I al respecte, pense també, que tant Juanvi com Lídia, són d’eixos que la fan seua dia rere dia. Ara bé, retornant al poema dels Amants, també soc sabedor de lo manit i sobat que està, i per tant en un dia tant assenyalat com el de hui, era millor buscar una altra opció.
Aleshores, eixugant-me el cervell, intentant recordar quina imatge podria identificar aquesta eterna parella d’enamorats, al remat la vaig trobar. Paga la pena dir, com per deformació acadèmica, m’agrada cercar l’origen de les coses, el moment primigeni dels fets.
En el cas que hui tenim entre mans, el dels nostres peculiars amants, cal que ens transportem a un migdia de l’any 1995 (crec!), quan retornant de l’Institut amb el llutxentino, sentirem a crit pelat i amb veu de gralla a Juanvi, com li cantava a Lídia un fragment d’Always de Bon Jovi, aquell que diu “I will love you, baby - Always” (Que ningú s’ofenga, però no n’hi ha cap instrumentista, que afine quan canta). Alló se’m quedà gravat!!!.
A mi que em perdonen les amigues de la novia, perquè Bon Jovi mai m’ha fet el pes. Reconeixo que a casa tinc el disc Cross Road, i sí, té cançons interessants, però per a Rock-pastel em quede amb Aerosmitht. Però retornant al fil a de la història, aquesta és la meua imatge primigènia de la parella que hui es casa.
Val a dir, com aquest de hui és sols un simple tràmit administratiu, diguem-li social, pense. La veritable unió d’ells fou Marcel·la, que eixa sí és per sempre. Per no citar també, el sant sagrament de la hipoteca. Però assabentat com estic pel nuvi, en no dir frases grolleres, ni malsonants, millor deixem estar això de la hipoteca i dels bancs.
Bromes a banda, espere que passeu un gran dia amb els vostres familiars i amics. Hui és un dia molt bonic on vosaltres sou els protagonistes, on tots els que estem ací estem per vosaltres i vos estimem, i a més, on tots els cambrers saben el vostre nom.
El matrimoni, és un acte molt important des del punt de vista emocional. Un amic em comenta moltes vegades, que tant la parella com el treball que hom desenvolupa, són cabdals en la estabilitat emocional, i un pas en falç pot condicionar-te la vida tant en positiu com en negatiu.
Així que recordeu, sigau feliços i mengeu anissos. I que tothom sàpiga que no n’hi ha a València dos amants com vosaltres, car d’amants com Juanvi i Lídia, en són parits ben pocs.
