Aquesta era la frase màgica dels darrers anys de bonança econòmica, on tot es pagava a soles. Si hom tenia per comprar-se un cotxe de gamma mitjana, doncs se’l comprava d’alta; si ja tenia la seua residència, era la seua obligació moral tenir-ne una segona, a més del corresponent apartament clar està; les casetes de camp creixien als termes del nostre país com bolets, per generació espontània, tot blasfemant contra els plans d’ordenació urbana que ho prohibien; i qui no feia un viatge en creuer o intercontinental, era perquè no s’havia enterat.
Era el temps en què es lligaven els gossos amb llonganisses, on el més tonto feia rellotges, i tots érem rics, perquè allò que somiares ho podies aconseguir, es pagava a soles!! Xico si el teu veí, el teu cosí, la teua amiga, ho ha fet, tu per què no ho has de fer!!!
Llavors quan algú deia que això era insostenible, que això de créixer il·limitadament no es podia mantindre, que no pots estirar més el braç que la màniga, et deien pessimista, et deien que eres més agarrat que les llémenes. I si criticaves les opcions estratègiques i macroeconòmiques dels líders, et miraven amb mala cara per no veure les virtuts de la seua política megalòmana, perquè València està més bonica que mai, perquè ara estem en el mapa, perquè tothom ens té enveja!!! Ai eixos dies de la España va bien, els del eje de la properidad, els del sistema financiero de Champions League.
I el dubte, ara què fem¿?
Post scríptum: La millor síntesi de la corrupta i histriònica situació econòmica actual, l’ha donat esta setmana el Capità Moro d’Alcoi (alter ego de Xavi Castillo): “La merda ja mos reglota”.
