diumenge, 10 de febrer del 2013

A Juanvi i Lídia


No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Aquesta fou la idea primigènia que em vingué al cap, la darrera setmana quan l’amic Juanvi em demanà que digués unes paraules el dia del seu enllaç. És més, en la mateixa demanda em puntualitzà, que per cap dels motius, volia que emprés mots grollers, ni expressions banals, ni fes cap referència a parts sexual, tant masculines com femenines.

Jo que soc un xic cregut i manat, llavors vaig recordar l’etern poema estellesià. Personalment soc un amant de l’obra del de Burjassot. De Vicent Andrés Estellés n’hi ha una màxima, que crec, ara ens és més necessària que mai, aquella de “Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”. I al respecte, pense també, que tant Juanvi com Lídia, són d’eixos que la fan seua dia rere dia. Ara bé, retornant al poema dels Amants, també soc sabedor de lo manit i sobat que està, i per tant en un dia tant assenyalat com el de hui, era millor buscar una altra opció.

Aleshores, eixugant-me el cervell, intentant recordar quina imatge podria identificar aquesta eterna parella d’enamorats, al remat la vaig trobar. Paga la pena dir, com per deformació acadèmica, m’agrada cercar l’origen de les coses, el moment primigeni dels fets.

En el cas que hui tenim entre mans, el dels nostres peculiars amants, cal que ens transportem a un migdia de l’any 1995 (crec!), quan retornant de l’Institut amb el llutxentino, sentirem a crit pelat i amb veu de gralla a Juanvi, com li cantava a Lídia un fragment d’Always de Bon Jovi, aquell que diu “I will love you, baby - Always” (Que ningú s’ofenga, però no n’hi ha cap instrumentista, que afine quan canta). Alló se’m quedà gravat!!!.

A mi que em perdonen les amigues de la novia, perquè Bon Jovi mai m’ha fet el pes. Reconeixo que a casa tinc el disc Cross Road, i sí, té cançons interessants, però per a Rock-pastel em quede amb Aerosmitht. Però retornant al fil a de la història, aquesta és la meua imatge primigènia de la parella que hui es casa.

Val a dir, com aquest de hui és sols un simple tràmit administratiu, diguem-li social, pense. La veritable unió d’ells fou Marcel·la, que eixa sí és per sempre. Per no citar també, el sant sagrament de la hipoteca. Però assabentat com estic pel nuvi, en no dir frases grolleres, ni malsonants, millor deixem estar això de la hipoteca i dels bancs.

Bromes a banda, espere que passeu un gran dia amb els vostres familiars i amics. Hui és un dia molt bonic on vosaltres sou els protagonistes, on tots els que estem ací estem per vosaltres i vos estimem, i a més, on tots els cambrers saben el vostre nom.

El matrimoni, és un acte molt important des del punt de vista emocional. Un amic em comenta moltes vegades, que tant la parella com el treball que hom desenvolupa, són cabdals en la estabilitat emocional, i un pas en falç pot condicionar-te la vida tant en positiu com en negatiu.

Així que recordeu, sigau feliços i mengeu anissos. I que tothom sàpiga que no n’hi ha a València dos amants com vosaltres, car d’amants com Juanvi i Lídia, en són parits ben pocs.


divendres, 8 de febrer del 2013

Açò es paga a soles!



Aquesta era la frase màgica dels darrers anys de bonança econòmica, on tot es pagava a soles. Si hom tenia per comprar-se un cotxe de gamma mitjana, doncs se’l comprava d’alta; si ja tenia la seua residència, era la seua obligació moral tenir-ne una segona, a més del corresponent apartament clar està; les casetes de camp creixien als termes del nostre país com bolets, per generació espontània, tot blasfemant contra els plans d’ordenació urbana que ho prohibien; i qui no feia un viatge en creuer o intercontinental, era perquè no s’havia enterat.

Era el temps en què es lligaven els gossos amb llonganisses, on el més tonto feia rellotges, i tots érem rics, perquè allò que somiares ho podies aconseguir, es pagava a soles!! Xico si el teu veí, el teu cosí, la teua amiga, ho ha fet, tu per què no ho has de fer!!!

Llavors quan algú deia que això era insostenible, que això de créixer il·limitadament no es podia mantindre, que no pots estirar més el braç que la màniga, et deien pessimista, et deien que eres més agarrat que les llémenes. I si criticaves les opcions estratègiques i macroeconòmiques dels líders, et miraven amb mala cara per no veure les virtuts de la seua política megalòmana, perquè València està més bonica que mai, perquè ara estem en el mapa, perquè tothom ens té enveja!!! Ai eixos dies de la España va bien, els del eje de la properidad, els del sistema financiero de Champions League.

I el dubte, ara què fem¿?


Post scríptum: La millor síntesi de la corrupta i histriònica situació econòmica actual, l’ha donat esta setmana el Capità Moro d’Alcoi (alter ego de Xavi Castillo): “La merda ja mos reglota”.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Arriben bandes, amb concerts i conferències


Segueix al Museu Valencià d'Etnologia de València l’exposició Arriben Bandes, la qual estarà accessible al públic fins el proper mes de juny de 2013, al carrer la Corona núm. 36 del Cap i Casal.

Aquesta exposició, es completa amb nous esdeveniments. D’una banda, mitjançant una sèrie de concerts realitzats per trenta societats musicals de la ciutat de València, dintre del marc de la XXXIV edició de Retrobem la Nostra Música, organitzat per la Diputació de València. Aquestos se celebraran tots els caps de setmana, entre febrer i juny, al Centre Cultural la Beneficència.

D’altra banda, també s’enceten una sèrie de conferències i meses redones en col·laboració amb l'ex-Institut Valencià de la Música, per posar fil a l’agulla i traure aigua clara vers el nostre associacionisme bandístic contemporani. Totes elles es realitzaran a la Sala d’Alfons el Magnànim, seguint el següent programa:

  • Les grans fites del repertori bandístic valencià”. Conferència a càrrec de Frank de Vuyst, dijous 7 de febrer. 
  • "Nous reptes de l'associacionisme bandístic". Mesa redona formada per Josep Francesc Almeria (president FSMCV), Joan Seguí (director MVE), Anabel Llorens (Omnes Band) i Rafael Garcia Vidal (vocal ANDB), amb la moderació de Frederic Oriola Velló, dijous 7 de març. 
  • "Composar per a banda, hui". Mesa redona amb la participación dels compositors Ferrer Ferran, Andrés Valero-Castells i Luis Serrano, dijous 11 d’abril. 
  • La música festera dels moros i cristians: Aproximació a la història d’un gènere bandístic”. Conferència a càrrec de José Rafael Pascual Vilaplana, el dijous 8 de maig. 
  • El Jazz i les bandes de música”. Mesa redona amb la participació de Francisco Blanco “Latino”, Jesús Santandreu i la moderació de Jorge García.





dijous, 31 de gener del 2013

Els comptes suïssos



De fa dies no em trac del cap una frase cèlebre, la qual cada dia em fa bullir més la sang. Aquesta fou feta pel ministre d’economia Cristóbal Montoro, en plena tronada electoral catalana el darrer novembre. En ella amb to desafiant i veu de xiulet, deia referint-se a dos dirigents polítics, “El que tiene que comparecer es el que tiene cuentas en Suiza no declaradas, ese es el que tiene que comparecer, pero no ante el Congreso de los Diputados, tiene que hacerlo ante la sociedad española”.



La frase en qüestió no té desperdici, és d’eixes per emmarcar-la en la paret, per lluir-la orgullós els dies de festa grossa, perquè un parell de mesos després, sols un pessic de setmanes a posteriori, bota la llebre del senyor Carlos Bárcenas, omplint-se tot de sobres amb diners B; apareixent vint-i-dos milions d’euros no declarats a Suïssa; emergint eternes llistes nominals amb pagaments que afecten presumptament als nostres líders; i etcètera, i més, i la cosa que no para.



Al respecte, cal no perdre de vista com el senyor Bárcenas, ja està clavat presumptament amb el sainet del Gürtel, i ara resulta que amb aquest, també. Aleshores el dubte, com quedem amb aquests diners suposadament negres que esquitxen als líders?. Ara què, davant de qui han de comparèixer?.



Però amics meus estem tots tranquils, que ací no passa res. Això sí, els nostres socis europeus ens miren bocabadats, mentre tots plegats esperem el rescat, la visita dels homes de negre, i ens ensorrem sense remissió. We have no future and no hope!!!